Koko-Jean Davis: “A Barcelona ens conformem amb protestar als bars”
Nous llançaments
Koko-Jean & the Tonics presenten “Love child” segon àlbum on amplien el seu univers soul i r&b
Koko-Jean Davis, en l'Antiga Fàbrica Damm durant la presentació del Mercat de Música Viva de Vic
A mig camí entre el Harlem novaiorquès i la Zona Franca de Barcelona s'ha consolidat un matrimoni sorgit de l'amor pel soul, el blues, el r&b i el rock. Es tracta de Koko Jean & the Tonics, la formació amb què miss Koko Jean va agafar el relleu de The Excitements per obrir el seu espectre musical al so i l'ambient social dels anys 60 i 70. Una aposta que es consolida amb Love child, 13 nous temes al camí de Shaken & stirred, la seva primera feina apareguda el 2022.
“Diuen que el segon disc és el que defineix el so d'una banda, i crec que ho hem aconseguit”, afirmava convençuda Koko Jean dies enrere, durant la presentació del Mercat de Música Viva de Vic. “Aquest disc ha estat com un part, però ha valgut la pena. Es nota l'experiència de viatjar i tocar junts, el creixement emocional pel qual hem passat aquests anys, i el que jo com a artista he viscut des que vaig començar la meva carrera”, comenta Jean. “És un disc que reflecteix bé on em trobo en la vida”.
Per a aquesta segona aventura, l'artista barcelonina d'origen mozambiqués i veu vellutada ha comptat de nou amb Dani Baraldés a la guitarra i Víctor Puertas a l'òrgan Hammond, als que s'ha sumat Marc Benaiges a la bateria en substitució d'Anton Jarl. “Anton tenia ganes de fer el seu propi projecte i no ha pogut continuar amb nosaltres. Va ser difícil reemplaçar-lo perquè és un dels millors bateries de tot Espanya, però Marc ja havia tocat amb els Excitements a més de Lalo López, de la Fundació Tony Manero, per això sabia que podia fer-ho bé”. Les noves baquetes del grup, a més, aporten una nova sonoritat, “Marc ve del funk mentre que nosaltres som més soul, blues i r&b, pel que la seva incorporació aporta un so més fresc, modern i urbà”.
La composició dels temes ha anat a càrrec de la mateixa Koko Jean i Dani Baraldés amb el mètode habitiual, “ens tanquem a casa d'algun dels dos fins que surt alguna cosa, i quan tenim els ingredients els portem a la sala d'assaig per fer el pastís entre tots. Jo soc la part emocional i Dani la part tècnica, els altres li afegeixen color”, comenta la veu del grup, que va estudiar Filologia Anglesa als Estats Units encara que la seva primera vocació era el periodisme. “Tinc molta curiositat per les històries de la gent, però la música també és una manera d'investigar i expressar el que ens passa al món. La història de la música, de les societats, dels amors i els temps, aquesta és la meva veritable passió”.
En el musical, el seu aprenentatge ha estat “el r&b i el gòspel, des de mitjans dels 50 a meitat dels 60, aquí és on em sento més còmoda musicalment, on em movia amb The Excitements”. Una zona de confort que ha abandonat amb els Tonics, “m'he obert a explorar més enllà, és l'avantatge de de Koko Jeans & The Tonics, que no tenim por de provar coses noves, no ens limitem als clixés del soul i el blues”.
A l'hora d'escoltar música, Koko Jean no li fa escarafalls a altres gèneres més moderns com el hip-hop, però reconeix que li costa d'escoltar el pop actual, “el reggaeton i el twerking”, el que no significa que no les del seu propi valor. “Cada generació té el seu punk, i el trap és el punk del moment, està fet per provocar-nos i posar-nos nerviosos”, apunta. “Entre els joves entenen el que s'estan dient, per això cal respectar-ho encara que no t'agradi”.
Entre els temes de Love child s'ha colat una història barcelonina el protagonista de la qual li dona nom. Es tracta de Frank's Zone, una creació de Koko Jean per deixar constància de com es repeteixen les injustícies socials. “Frank és l'heroi de la Zona Franca, un treballador de classe obrera del barri on assagem, una part de Barcelona de la qual ningú no parla”. El problema de Frank és “que ja està fins a la gorra, perquè treballa dur cada dia però no pot sostenir la família, no arriba mai a final de mes, i alhora veu com els turistes i els creuers s'apoderen de la ciutat”.
L'òrgan hammond i la veu rotunda de Koko-Jean universalitzen una història que parla de la Barcelona actual, “del problema que patim amb l'habitatge, pisos cars que ja no són per a la gent d'aquí, ens estan fent fora”. Frank és qui s'aixeca per demanar a la gent que faci alguna cosa, “perquè no n'hi ha prou amb queixar-se als bars, i no es què passa en aquesta ciutat que ens conformem amb protestar sol als bars, però no veig ningú als carrers on és l'acció social?”.
També la música es veu afectada per aquests temps, que han forçat el tancament de sales com el Milà o el Sidecar, i amb elles l'expulsió de la música en directe del centre de la ciutat. “Nosaltres treballem més fora, aquí només toquem dues vegades a l'any. En canvi toquem a Lleida, València, Saragossa, a Madrid toquem moltíssim, i també a França i Portugal”. Per això Koko-Jean té clar que el camí passa per “sortir d'aquí, ja no hi ha espai per a la música en directo”.