Silvanus, el rei del bosc

Els nostres amics Josep i Montse ens proposen de dinar dissabte. Tenen un pot amb una gírgola de castanyer ( Grifola frondosa ) que fa un any que van collir. Li van fer trencar el bull i la van posar en conserva amb aigua i sal. És tan excepcional trobar-ne una que la volen compartir amb nosaltres. En Josep tota la vida que caça bolets, coneix les muntanyes com ningú, i es passa les tardes mirant les soques dels castanyers per veure si hi veu cap gírgola. És la primera vegada que n’ha trobat una. M’explica que el castanyer ha de ser ben viu i sa: si té una branca morta, tururut. Tal com van les coses amb els castanyers, que veuen la padrina amb la sequera, els fongs i les plagues, sembla mentida que la poguessin collir i, sobretot, que no perdin l’esperança de trobar-ne d’altres. Quan n’ensopeguin una, en tornaran a fer conserva, perquè es vagi estovant, i, quan estigui a punt, buscaran uns amics per muntar una festassa.

Poso ceba i tomata en una paella i hi afegeixo la gírgola, que és enfarbalanada i maca, sembla el formatge tête-de-moîne del món dels fongs o la faldilla d’una balladora de can-can d’un bosc de fades. Queda molt tendra, amb un gust de muntanya que perfuma el sofregit. Els peus de porc al forn li escauen d’allò més bé, però quedem que si mai en tenim una altra li farem fer xup-xup amb els peus, a la cassola. Per correspondre al regal, cuinem un plat de sabateres ( Scutiger pes-caprae ), que és un bolet de fageda, escàs i molt apreciat pels qui hi entenen. En
Josep i la Montse són campions del món de caçar sabateres i el nostre fill Pau els va al darrere. Tot i que n’han collit moltes i es fan un tip de men­jar-ne, la cosa no és tant menjar sabateres com oferir-les, compartir-les en una taula ben pa­rada, amb els amics: el fet social del bolet.
En Pau va menjant gírgola i sabatera i fa “mmmm, mmmm”. En Josep, que té molta
gràcia, se’n fot: “Quina conversa és aquesta: mmmm, mmmm?”. Sense aquest component social, els bolets no valen la pena. Regalar una bossa de trompetes de la mort a en Xavi, que se’n fa un fricandó. Quedar per sopar a can Trompet amb en Vicenç, la Nuri i en Trallero –que ha portat dues ampolles de vi, senyorívolament envellides, de quan tenia les vinyes del Serrat de Montsoliu– i fer sabateres, carpaccio de siureny, un plat d’ous de reig i un de rossinyols, amb carn a la brasa al foc de llenya.

“Quina conversa és aquesta: mmmm, mmmm?” Sense el component social, els bolets no valen la pena

Fa moltíssims anys, la Lourdes, que rentava plats a l’hostal, ens obsequiava amb pinencs d’aquells que són com un botó, i la meva àvia els confitava amb oli i vinagre per fer el vermut amb xampany i una llangonissa bona. Una de les grans satisfaccions que he tingut a la vida va ser quan començava a caçar bolets una mica seriosament, sabia un lloc on es feien molts carlets, la Lourdes no en trobava i n’hi vaig poder oferir mig cistell. Devia tenir vint anys, jo, i em vaig sentir com Silvanus, el rei del bosc.