Dimecres al matí va ser de plor i cruixir de dents. En realitat hi havia molts indicis per pensar que Donald Trump podia convertir-se, de nou, en president dels Estats Units, però ja se sap que un acaba veient el que vol veure, i així una part de l'antic Twitter es va convertir en un lament col·lectiu per una derrota de Harris que havien si més no cregut possible.
En aquesta columna ja vam titular “Kamala Harris en manera Yolanda Díaz” quan la vicepresidenta va ser designada candidata en substitució d’un senil Joe Biden. El hype va ser estratosfèric, com ho va ser, més modestament i en el seu moment, el de la vicepresidenta del Govern espanyol: Harris anava a guanyar, de segur, perquè era dona, pertanyia a una minoria racial, havia estudiat en una universitat d'elit, era progressista, era, en fi, la llet. Anava a guanyar perquè havia de guanyar i perquè s’ho mereixia per tot l'anterior.
Donald Trump i Kamala Harris abans del debat en l’ABC News el 10 de setembre
Que fora fos vista com la candidata de l’establisment en un moment en què l’establisment està considerat com EL problema per un bon nombre de nord-americans podria haver donat alguna pista, però fins i tot això, encarnar el sistema davant la denominada antipolítica, es va considerar una virtut.
Vestits jaqueta analitzats (lloats) fins als botons, una presidenta de portada de revista davant un tronat candidat amb la cara de color taronja, l'alegria desbordant i el bon humor en contrast amb el mal geni del seu contrincant. Clar clarinet que es guanya, l'únic temor és que el taronja no ho reconegui.
Farà unes setmanes, la revista Forbes va informar que Harris comptava amb el suport de més milmilionaris que Trump: 83 davant 52. De veritat que pensaven que era un punt per guanyar-se a les classes populars? Què ens està dient que els riquíssims votessin majoritàriament demòcrata? Una mica així com quan aquí parlem dels candidats de l’Ibex?
Harris només és un exemple de com els liberals nord-americans no han entès quines eren les condicions del seu país
La campanya va continuar endavant com si es tractés d’una estrena de Hollywood, celebritats incloses: la llista d’actors i cantants que donaven suport als demòcrates era aclaparadora, encara que en certa manera recordava a les cartes firmades aquí pels habituals noms de la cultura, res nou i sempre pels mateixos.
Esclar que no és el mateix que comptar amb l'aplaudiment de, posem per cas, Beyoncé, que va rebre més de 100 milions de likes amb una fotografia seva vestint una samarreta amb la fotografia de la demòcrata. Per no parlar de Taylor Swift. Res no podia fallar, llavors: on són els quinze milions de vots perduts pels demòcrates en aquesta convocatòria? Ni més ni menys que 1,82 milions de tuits s'interrogaven ahir sobre això.
No seria just personalitzar en Harris la derrota dels demòcrates, al cap i a la fi, només es tracta d'un exemple més de com els liberals nord-americans no han entès quines eren les condicions del seu país, una incomprensió que s'estén als liberals i progressistes europeus a l'hora de comprendre els seus.
Com a exemple, serveixi un tuit després de conèixer-se la victòria de Trump: “Estaria bé que l’esquerra es decideixi a sortir de la fascinació per l’avenç de l’extrema dreta per començar a fer les tasques pendents d’una vegada: mitjans de comunicació, articulació social, organització en xarxes, coordinació internacional”. (@EmilioDelgadoOr).
Cap al·lusió a les condicions de vida de la gent, com es van afanyar a comentar altres usuaris de la xarxa. “Curiós que en les seves tasques pendents no apareix ‘treballador’ en cap moment” (@Tomy_Rohde). “Només us preocupeu del puto relat que heu perdut xq la gent al final desperta i el que vol són solucions” (@BlSastre).
No és el mateix anar a un concert de Beyoncé que tenir el mateix nivell de vida que ella, ni remotament. En els propers dies veurem, ja ho estem veient, des del repartiment de culpes reals de la derrota a l’exoneració de la falta de visió. Sens dubte el masclisme, la desinformació i altres han jugat un paper en contra de Harris.
Però llegint els tuits suposadament progressistes es podria pensar que la desinformació més important és la seva sobre la societat i el temps en què viuen. No és un canvi de carril ni de rasant, és que les carreteres ja no són les mateixes. Ni els cotxes que circulen per elles.
Sí, hi ha molta indignació a les xarxes per la victòria de Trump, però si el que es continua prioritzant és el relat i no els fets, veurem molts més laments a X.
Lee tambiénTodo lo que se llevó el agua
Pedro Sánchez y las mil y una noches
