“ Vivim un període d’agonia moral”

Dia assolellat a la població empordanesa on viu Paco Ibáñez, després d’haver estat molts anys veí de Barcelona. L’artista ens atén a la terrassa de casa seva. En algun moment de la cita ens mostrarà la prova de caràtula del seu pròxim disc, Érase una vez , signada pel seu amic Frederic Amat. “Són —ens explica— cançons per a nens de totes les edats, grans i petits. Hi ha alguns temes que fins ara no havia gravat, com ara La nana de Julia [José Agustín Goytisolo] o O vento dorme [Antonio García Teijeiro], i els que ja havia gravat van amb noves adaptacions”. En paral·lel, està preparant la reedició de l’esplèndid disc en directe que va gravar el 1969 a l’Olympia de París, i també ha assumit l’assessoria musical de l’àlbum en què treballa Soleá Morente, en què participa amb la guitarra i la veu amb altres músics com Mario Mas i Gaspar Soler.

Orient Mitjà

No es pot permetre que el món estigui aturat com si no passés res; i prou d’esportitzar la vida”

El dia 20 fa noranta anys. Com es veu la vida des d’aquestes alçades?

Bé, la vas veient no com si tinguessis vint anys, esclar, però tampoc et vas fixant en si en tens vuitanta, setanta, o els que siguin. L’essencial és si continuo sentint com sentia quan tenia menys anys. Això és el principal, encara que de vegades la musculatura no pensi com jo. El més interessant és si pots continuar oferint alguna cosa que t’omplirà l’ànima i el cor.

Continua tenint aquest batec?

Home, esclar… Més val que sí!

Com veu el món? Ho pregunto pensant en coses com l’augment de l’extrema dreta per tot arreu.

El que comentes és una deixadesa de la societat, que ho deixa passar tot. Estem en un període d’agonia. Agonia no mental, però sí moral. Com pot ser que la gent no reaccioni amb el que està passant a l’Orient Mitjà? Per començar, l’atac de Hamàs als israelians l’octubre del 2023 no es pot acceptar, però la resposta israeliana contra els palestins s’ha convertit, a ulls de tothom, en un genocidi sense perdó.

Li fa ràbia?

Dir ràbia és poc. No es pot permetre que el món estigui aturat com si no passés res. I després… Mira, jo no estic en contra del futbol, però ja n’hi ha prou d’esportitzar tant la vida i l’existència. Fixa’t en què estan fent els americans, que en el fons esborren consciències omplint estadis amb propostes musicals ja no lleugeres, sinó gairebé assassines, es pot dir. Alimenten la ignorància i el menyspreu del que és el món, del que és la creació, del que és anomenar-se artista. Fan vergonya.

Vostè ha musicat i cantat moltíssims poetes en castellà, des de l’Arxipreste d’Hita fins a Fanny Rubio. Com s’acosta a un poema per musicar-lo?

És que això no es pot explicar... Vas provant, vas provant, et surt una cosa, però veus que aquesta cosa no canta… I què és el que canta? No ho saps, però, si canta, te n’assabentes. Si canta, vol dir que funciona, que sents una campaneta i, a partir d’aquí, vas desenvolupant la feina.

De vegades cal picar molta pedra per sentir aquesta campaneta?

No gaire, perquè et surt o no et surt. I si no et surt, carpetada… I a veure si passa el tren de la inspiració en un altre moment.

Fa la impressió que, als seus concerts, no surt a l’escenari amb un repertori gaire tancat, que va navegant segons com respongui la gent. És així?

Més o menys està construït, però no vaig seguint una pauta full per full. L’audiència no només et dona suport, sinó que t’empeny a anar escollint una cançó o una altra: es va creant un ambient i en aquest trajecte decideixes modificar coses perquè hi hagi ritme i equilibri. Amb la gent hi ha un diàleg permanent, des de la introducció de la guitarra fins al darrer aplaudiment.

M’agradaria preguntar-li per dos poetes amb qui va tenir gran amistat i també va compartir escenari. El primer és Rafael Alberti.

Bé, per Alberti primerament vaig tenir una gran admiració i respecte per la seva obra, i després vam ser amics. Ens estimàvem molt. Quan ens vam conèixer hi va haver electricitat. Tenia aquesta gràcia de l’ andalú … Recordo que anàvem per París amb un cavall de fusta que va fer José María Gorrís, un amic valencià pintor i escultor. El portàvem en un camió descobert i anàvem ensenyant al cavall l’Arc de Triomf, els Camps Elisis... El que més li va agradar va ser la torre Eiffel, he, he. Amb Alberti anava a qualsevol lloc, era com el meu germà.

L’altre és José Agustín Goytisolo.

Un altre germà. Amb en José Agustín hi va haver molta complicitat en tots els concerts que vam fer. Fins i tot en els gestos, ens enteníem. Jo notava si estava de més bon humor o menys. Ho notava i ell també, hi havia una simbiosi. Quan el vaig conèixer, ell encara no havia sentit Palabras para Julia , tot i que un poeta, José Miguel Ullán, li havia parlat de la cançó. Vaig anar a casa seva amb la guitarra i la vaig cantar, i després ens vam fer germans.

També va fer una bona amistat amb Georges Brassens a París.

El vaig conèixer per Pierre Pascal [adaptador de Brassens al castellà]. Era un amigàs, i molt generós pel que fa al seu temps i a la seva obra.

Brassens és un dels seus grans fars musicals?

No n’és un, és el més gran.

Atahualpa Yupanqui, amb qui va fer concerts, en podria ser un altre?

Esclar. No jerarquitzarem, però hi hauria Atahualpa Yupanqui, Léo Ferré, Jacques Brel... Tot i que el principal, el que m’ha marcat més i té una obra que és com una columna que ningú no pot tombar, és Brassens.

Sempre ha tingut molta cura de la part gràfica dels seus discos. El primer, amb poemes de Lorca i Góngora, el va il·lustrar Dalí…

Abans que sortís, jo havia enregistrat un exemplar de prova. A Cadaqués hi havia una francesa que coneixia Dalí, i se li va acudir fer-l’hi escoltar. Dalí li va dir que em volia conèixer, i en un dels seus viatges a París va venir a trobar-me. Jo aleshores treballava amb Soto, el pintor, a l’Escale, una sala del Barri Llatí. Cantàvem cançons de patxanga: “Se va el caimán, se va el caimán… ”. Un dia arribo amb la guitarra, la propietària em diu que Dalí m’està buscant, i jo contesto: “Sí, esclar, i el Papa també”... El fet que il·lustrés el disc no se’m va acudir a mi, va ser Dalí el que es va oferir. A partir d’aquí vam agafar el ritme i sempre he col·laborat amb artistes: Ortega, Saura, el mateix Soto…

El que va ser ministre de Cultura francès, Jack Lang, el va voler condecorar dues vegades, però vostè s’hi va negar. De fet, rebutja tots els premis i distincions que li volen donar. Per què?

Perquè això del premi no em fa el pes. El premi me’l dona el públic. Els premis te’ls donen amb intenció que tu estiguis content, però en realitat el que te’l dona se’l dona a ell mateix, perquè parlin d’ell… És que no vull premis, ni honoris causa, ni res, si us plau. Millor que m’organitzin un concert, i així omplo la maleta d’aplaudiments i me l’emporto.