Pau Casals podria haver rebut el premi Nobel de la Pau en més ocasions de les que es pensava i apunten les seves biografies. En concret, tres vegades, els anys 1956, 1958 i 1959. El violoncel·lista, però, només va quedar entre els finalistes en la primera ocasió. Ho certifiquen els documents del comitè i les cartes de suport inèdites de l’arxiu del premi a Oslo, als quals ha accedit La Vanguardia.
El 1956 va ser de trànsit per al músic de 79 anys. Aquell any va deixar Prada de Conflent per establir-se a Puerto Rico. La seva vida encara podria haver canviat més. A mitjans de gener van arribar a la seu del comitè del Nobel de la Pau cinc cartes de personalitats que el proposaven per al guardó. Just a temps, perquè a fi de mes es tancava el termini. Només podien fer-ho membres d’assemblees nacionals, governs i tribunals internacionals, rectors i professors d’universitat, líders d’instituts d’investigació de pau i d’instituts d’afers exteriors, anteriors premis Nobel de la Pau i càrrecs vinculats al guardó.
Un dels documents que defensaven la seva candidatura el 1957
Édouard Herriot, expresident del govern francès i diputat, proposava Casals perquè havia “fet molt per unir la gent en el signe de la pau”. Per Vincent Auriol, expresident de la república francesa, era un “gran ciutadà de la humanitat”. Albert Schweitzer, metge i músic alsacià, col·laborador de Casals, i premi Nobel de la Pau quatre anys enrere per la seva missió humanitària al Gabon, deia d’ell que sempre s’havia “inspirat en l’ideal de pau”. Umberto Campagnolo, professor d’història de les universitats de Pàdua i Venècia i secretari general de la Societat Europea de Cultura, destacava que el vendrellenc era “conscient de la responsabilitat social de l’artista”. I Jean Sarrailh, rector de la Universitat de París, afegia que els seus concerts “uneixen les ànimes en una intensa comunió i creen fraternitat per sobre de totes les divisions nacionals”.
Aquell 1956, el comitè va nominar 28 candidats, entre persones i institucions. D’aquests, en va escollir nou per analitzar-los més a fons. Pau Casals, el canceller de la República Federal d’Alemanya Konrad Adenauer, el pacifista cristià japonès Toyohiko Kagawa, l’intel·lectual hel·lenista australià Gilbert Murray, el president de Finlàndia Juho Kusti Paasikivi, el filòsof indi Sarvepalli Radhakrishnan, l’activista jueva alemanya Gertrude Baer, el primer ministre britànic Anthony Eden i la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat.
Pau Casals saluda el president John Fitzegeral Kennedy i la seva esposa, Jacqueline en el concert que va fer a la Casa Blanca el novembre de 1961
A l’agost, el president del Comitè del Nobel, l’historiador noruec August Schou, va fer un informe de dues pàgines sobre Casals. Destacava “els seus esforços com a artista i ésser humà pel bé de la reconciliació nacional” i que tenia molt clares “les obligacions socials que també recauen sobre l’artista”. Explicava que el músic no havia tornat a Rússia des del triomf comunista del 1917 i que després de la presa del poder de Hitler el 1933 havia rebutjat anar a Alemanya. Afegia que havia estat “una mica més complaent” envers la Itàlia feixista, “però quan Mussolini va adoptar les lleis racials de Hitler, la seva actitud es va tornar igualment de menyspreu”.
Schou també assenyalava que durant la guerra a Espanya Casals s’havia posat de seguida a disposició del govern de la república. I que “els generals rebels eren els vertaders culpables, perquè havien iniciat cínicament la guerra civil i amb les armes havien trencat un desenvolupament que, malgrat totes les seves mancances, suposava el camí cap a un futur millor per als espanyols”. Afegia que durant la Segona Guerra Mundial, el català “va preferir quedar-se a Europa i compartir el seu destí amb altres persones amants de la llibertat”. També que no havia volgut anar a Anglaterra decebut perquè aquesta no contribuïa a derrocar el franquisme.
Si en algun moment hi va haver pressions de la dictadura franquista, no han quedat enregistrades
Com havia fet l’any anterior, però, a l’octubre de 1956, el comitè va declarar el premi desert per no trobar cap nom que “en pogués ser mereixedor”, segons va recollir The New York Times . El nombre de personalitats que suggerien un nom, d’altra banda, no tenia res a veure amb les seves possibilitats. Al luterà nord-americà Frank Buchman, favorable a un moviment de rearmament moral dels estats, l’havien proposat més personalitats que a Casals, però ni tan sols va ser seleccionat. Durant la dècada dels cinquanta, Buchman cada any va estar entre els nominats, però mai va rebre el guardó.
El 1957, Casals no va ser nominat. Durant aquell any, però, una intensa campanya dels exiliats catalans, sobretot del Perú i Xile, va impulsar la candidatura per a l’any següent. D’entre els qui reunien les condicions per fer-ho, nou persones van suggerir-lo. D’entre ells, és significatiu que els dos catalans ho fessin de forma concisa. Pere Bosch-Gimpera, aleshores professor d’història de la Universitat Nacional de Mèxic, va demanar en noruec el guardó pels “seus serveis a la causa de la pau i a la llibertat dels països i dels pobles”. Amb la mateixa frase
–una fórmula acordada— ho va fer, en francès, Marc-Aureli Vila, professor d’història de la Universitat Central de Veneçuela.
Pau Casals, fotografiat a la seva casa del Vendrell
S’hi van afegir Henry Torres, senador francès i exadvocat de Francesc Macià, i Eleazar Cordova-Bello, professor d’història de la Universitat de Caracas. Però també Risieri Frondizi, rector de la Universitat de Buenos Aires, destacant que Casals no estalviava “cap sacrifici quan es tracta de la dignitat humana amenaçada”. D’altres van esplaiar-se lloant el músic. Per David B. Quinn, professor d’història moderna de la Universitat de Liverpool, “el premi seria un estímul per a tots els individus de bona voluntat que es desanimen per la incapacitat dels estadistes i els governs per aconseguir una pau duradora”. Camille Huysmans, president de la Cambra de Representants i ex primer ministre de Bèlgica, va destacar la dedicació de Casals a les víctimes de la Guerra Civil i “una política de reconciliació”.
Max Beloff, professor de ciència política de la Universitat d’Oxford, va destacar que el músic havia dedicat el talent musical “a la promoció del benestar dels seus conciutadans com a la seva reconciliació política”. Américo Ghidoldi, professor de política educacional de la Universitat de Buenos Aires, va dir que Casals havia apropat “espiritualment milions d’éssers humans per sobre de fronteres, creences o ideologies”. I Àngel Garma, professor de psicologia de la Universitat de La Plata a Buenos Aires deia que “durant la Segona Guerra Mundial es va esforçar constantment a demostrar i fer sentir als altres els seus anhels de pau”.
Lee también
El 1958 es va incloure Casals entre els 26 nominats, però no va passar a la llista dels finalistes. Els motius són un misteri. Les deliberacions del comitè són secretes però, a més, no se’n deixa constància. Un dels principals biògrafs del músic, Robert Baldock, creient que només l’havien nominat en aquesta ocasió, va sostenir que Casals no va rebre el premi perquè els exiliats impulsors de la candidatura demanaven a la vegada el reconeixement de la nació catalana. Les cartes ho desmenteixen. Si en algun moment hi va haver pressions de la dictadura franquista, no han quedat registrades.
Potser no calien. El jurista i activista pacifista noruec, Fredrik S. Heffermehl, va apuntar a l’estudi The Nobel Peace Prize (2010) que allò que va guiar el comitè durant els anys de la guerra freda va ser evitar candidats que fossin incompatibles amb la política exterior de Noruega, del tot alineada amb la dels Estats Units. Aquell 1958 Casals va ser el candidat més proposat, amb la Cambra de Comerç Internacional, però a la tardor el guardó va recaure en el pare dominic belga Georges Pire “pels seus esforços per ajudar els refugiats”. Un nom suggerit només per un ex primer ministre belga.
“Ha apropat espiritualment milions d’éssers humans per sobre de fronteres, creences o ideologies”, proclamava un dels seus defensors
L’any 1959, a Casals ja tan sols el va proposar el socialdemòcrata alemany Adolf Arndt perquè “encarna una obra global per la pau”. El nom del músic va formar part dels 32 nominats, però tampoc no va passar a la següent fase. El guardó va recaure en Philip Noel-Baker, diplomàtic britànic, medallista olímpic i diputat laborista, contrari a la cursa nuclear. Pau Casals, que també ho era i que a diferència d’aquest no havia participat de cap política governamental, moriria l’any 1973 sense tornar a ser nominat. El seu clam per la pau no necessitava l’aval del
premi.