Penso que Nixon és l’home més qualificat per ser el nostre proper president”. El 28 de setembre de 1968, Les Brown envia un telegrama a Pau Casals. El discjòquei i músic li proposa d’unir-se a les celebritats que donen suport a la candidatura de Richard Nixon per a les eleccions presidencials nord-americanes del 5 de novembre següent. “Els nostres joves al Vietnam mereixen el millor lideratge, ara és el moment de comprometre’s”, diu Brown. “Ajudem Dick Nixon”, afegeix contundent i li facilita el telèfon de l’empresari Cy Laughter. Vol que li truqui.
El telegrama és entre la quinzena de documents inèdits que La Vanguardia ha localitzat al fons Pau Casals de l’Arxiu Nacional de Catalunya i als arxius de la Biblioteca Presidencial Richard Nixon a Yorba Linda (Califòrnia) i que il·luminen la difícil relació entre tots dos.
A les primàries republicanes de l’agost del 1968, Nixon s’havia imposat al governador de Califòrnia, Ronald Reagan. Una vegada nominat com a candidat del Partit Republicà, havia organitzat un ampli equip per finançar la campanya presidencial i amb seccions per arribar a diferents públics. La focalitzada en aconseguir suport de celebritats la dirigia Cy Laughter. Les Brown i l’advocat i expropietari de l’equip de beisbol New York Yankees, Larry MacPhail, n’exerceixen la direcció honorífica.
A diferència de Reagan i la seva dona, Nancy Davis, ben connectats amb Hollywood per la seva faceta d’actors, Nixon tenia el suport d’algunes figures que ja començaven a ser velles glòries com el músic Rudy Vallée, els cantants Pat Booneo o Connie Francis, i actrius com Ginger Rogers. En aquest darrer àmbit, el seu suport més destacat era el de John Wayne, un fervent anticomunista. Tal com va dir en privat Nixon a un periodista, l’actor “pot sonar malament a la gent de Nova York, però sona molt bé als idiotes als quals provem d’arribar a través seu” [a l’Amèrica rural].
En el camp esportiu, el presidenciable tenia suports més brillants. Entre altres, li donaven suport el jugador de bàsquet dels Lakers, Wilt Chamberlain (un dels millors de l’NBA de tots els temps), i l’aleshores gran estrella del futbol americà, el quarterback dels Green Bay Packers, Bart Starr, campió cinc vegades de l’NFL aquella dècada.
“Li asseguro quela República va ser una democràcia veritable”, retreu Casals a Nixon
Pau Casals havia de servir d’ham vers un públic més culte o, inclús, hispà. No sabem si el músic va arribar a trucar a Laughter, però sí que va rebutjar donar suport a la candidatura de Nixon. Les seves preferències íntimes apuntaven a una altra direcció.
El violoncel·lista havia tocat a la Casa Blanca l’any 1961 en una vetllada privada del president demòcrata John Fitzgerald Kennedy, que havia vençut Nixon en les eleccions del 1960. El músic l’admirava pel seu idealisme des d’abans de la seva elecció i havia dipositat moltes esperances en ell. L’estiu del 1963 va retrobar Kennedy a Puerto Rico i a la tardor aquest va anunciar l’atorgament de la Medalla Presidencial de la Llibertat al català. No li va poder lliurar. El seu assassinat aquell novembre va deixar Casals molt trasbalsat.
En el 90è aniversari del músic, el vicepresident demòcrata de Lyndon B. Johnson, Hubert Humphrey, va volar a Puerto Rico per felicitar-lo i assistir a la celebració. Al novembre del 1968, va ser precisament Humphrey qui va enfrontar-se a Nixon. S’entén que Casals no donés suport a aquest darrer. Nixon, però, va vèncer i el 20 de gener del 1969 va prendre possessió del càrrec.
Tan sols nou dies després, el violoncel·lista va adreçar-li una carta. El felicitava per l’elecció i pel seu discurs inaugural. Volia que prestés atenció a la situació d’Espanya. Li recordava que feia trenta anys que molts, com ell, havien marxat a l’exili. “Amb molt de sacrifici sempre he mantingut la creença en la democràcia del meu país”. Curiosament, Casals considerava que la Segona República, establerta l’any 1931, “només va durar tres anys”, però era una democràcia veritable. “Ho puc assegurar perquè hi vaig viure i ho vaig experimentar”. Pel violoncel·lista, Espanya a partir del 1934 havia estat una altra cosa.
“És cert que l’anarquisme i el comunisme van provar de prendre’ns la nostra República en els darrers anys, però els espanyols s’haurien sobreposat i ho haurien evitat si a les tropes del general Franco no les haguessin ajudat Hitler i Mussolini i a la República ho haguessin fet França, Anglaterra i els Estats Units”. I afegia que aquests tres països havien adoptat una “molt polèmica” política de no-intervenció.
Nixon, de jove, havia estat favorable als republicans durant la Guerra Civil, però el 1963, a Barcelona, havia conegut Franco
Casals, sobretot, emfatitzava que feia pocs dies la dictadura havia decretat l’estat d’emergència i restablert la censura de premsa parcialment eliminada tres anys enrere. I, per tant, esperava que els Estats Units reconsideressin la seva actitud envers Franco. Nixon en la seva joventut s’havia mostrat favorable al bàndol republicà durant la Guerra Civil. L’any 1963, però, durant una visita a Barcelona havia conegut Franco i això va facilitar que, ja president, el seu govern mantingués la política de suport al règim per mantenir-hi les bases militars.
Pau Casals va pagar car no haver donat suport a la campanya presidencial de Nixon. A final de març, el mandatari encara no l’havia respost. Durant les converses que l’escriptor Albert E. Khan va recollir a Reflexions de Pau Casals (1970), el músic va dir que d’aquesta carta havia rebut “un avís de recepció d’un dels ajudants del president”. El que va passar, però, no va ser això.
El menysteniment del president va enfadar el català, que el va voler fer passar per una persona interposada. El porto-riqueny antifranquista, Luis Cueto Coll, va escriure a Nixon en qualitat de “gran amic” del músic per fer-li notar que estava “molt sorprès que en aquestes dates aquest no hagi rebut resposta a la seva carta tot i que pel que sé la Casa Blanca sempre dona una prompta resposta o agraïment a totes les cartes que s’adrecen al president”.
A la seva residència d’Isla Verde, el músic jugava sovint a dòmino amb Luis, que era un dels seus grans amics de vellesa. El matrimoni, a més, acompanyava els Casals en els viatges llargs. Coneixien bé les preocupacions del músic. Que Luis Cueto Coll dirigís aquesta carta a Nixon era com si ho fes el mateix Casals. “Podrien verificar que havien rebut la carta a la Casa Blanca?”, demanava irònic, i l’hi tornava a adjuntar.
No va ser fins al 5 d’abril, més de dos mesos després, que Henry Kissinger va respondre Casals, en nom de Nixon, disculpant-se. El secretari d’Estat nord-americà va traslladar-li, amb la càrrega de cinisme habitual, que ja coneixia el “fort personal i oficial compromís del president per la llibertat d’expressió, reunió, expressió política i religió, que són part fonamental de la Constitució americana que ha jurat defensar”.
Davant la tristesa del músic, els EUA van renovar l’acord de les bases militars i Nixon i Kissinger van veure el dictador a Madrid
Va afegir que el president considerava que “aquests drets no s’han de negar a la gent de cap nació”. I que s’havia sentit encoratjat quan va saber que l’estat d’emergència a Espanya ja s’havia acabat. Així mateix, li va enviar una “càlida consideració” del president i els millors desitjos per a la seva salut i el seu treball creatiu. “Ell té la més gran admiració per vostè com a artista, com jo mateix”.
Davant la tristesa de Casals, a l’agost del 1970 els Estats Units van renovar l’acord de les bases militars i dos mesos després Nixon i Kissinger van entrevistar-se amb Franco a Madrid. Poc després, a mitjans del 1972, va començar el cas Watergate i a l’octubre Nixon va enviar al músic una nota en què el felicitava pel seu 95è aniversari.
El violoncel·lista va patir un atac de cor a final de setembre del 1973 a casa dels Cuello, de què moriria un mes després. La presidència de Nixon va preparar una declaració de nou línies. “Amb la mort de Pau Casals, el món ha perdut un dels artistes preeminents del segle”. S’hi destacava les dues vegades que havia tocat a la Casa Blanca, el 1904 i el 1961, i la Medalla Presidencial de la Llibertat. “La música de Casals va enriquir milions de vides i el seu nom sempre s’identificarà amb acompliment excel·lent”. Res sobre la seva dedicació a la pau o a la política. El violoncel·lista no va ser a temps de veure com el president que l’havia pretès, i després menystingut, dimitia a l’agost del 1974. L’opinió, però, sobre quina mena d’home era Richard Nixon, ja la tenia formada.