No sé com ho deveu veure, però sembla que tots els que voten contra debatre sobre la situació de l’habitatge a Espanya i la tragèdia dels que busquen pis de lloguer (joves i pobres bàsicament, que no són exactament el mateix però s’assemblen bastant) tenen pis de propietat o viuen a les finques de la família. Com els de Junts, per a qui, com que la independència de Catalunya és l’única raó de la seva existència i el tema central de les seves vides, parlar de joves i de pobres és superflu: la independència, com un Deus ex machina ja arreglarà el que hagi d’arreglar i tots contents.
Per això arriba un dimarts qualsevol i la senyora Nogueras vota al Congrés contra la regulació dels lloguers temporals sense que li tremoli el pols i malgrat haver estat dient fins a uns minuts abans que s’abstindria, la qual cosa tampoc no era gran cosa, però passava d’una altra manera. Això sí, en honor a la veritat cal dir que a Nogueras, la Joana d’Arc de Cardedeu, en general irascible i crispada, se la veia una mica atabalada, com a Miss Catalunya debatent sobre la natalitat. I no n’hi havia per a menys.
Junts volia jugar amb l’última joguina de Puigdemont i exhibir la seva bala de plata
Aquest era el mateix efecte que feia a la posterior ronda pels mitjans de comunicació. En una entrevista memorable a RAC1, davant les preguntes que amb paciència franciscana li anava formulant Basté i com que els seus arguments tenien més forats que les butxaques d’un espantaocells va haver de fugir d’estudi i, acollint-se a l’empara del gran Groucho Marx, despatxar la qüestió amb un cert malestar, a l’estil: “A qui creurà, a mi o als seus propis ulls?”.
Encara que aquest malestar, aquest empassar-se gripaus i tacticismes, és el trist paper a què semblen avui condemnats els hereus de l’antiga Convergència.
Potser encara recordeu Convergència, aquella formidable maquinària de poder que durant un parell de dècades llargues va tenir l’habilitat de saber llegir l’autèntica naturalesa del país i ocupar-ne el carril central. Per això, Convergència obtenia majories absolutes i no solia fer el ridícul. I costa d’imaginar el partit de Pujol prenent el pèl al sindicat d’arrendataris amb un enfilall de mentides de manual. Tant nacionalistes com vulgueu, però gent seriosa al capdavall.
És curiós. Convergència ja no existeix i Junts es mou en unes altres coordenades polítiques. Però els que un dia van ser convergents, els que no haurien renunciat a governar ni en els seus pitjors malsons i no necessitaven disfressar el seu catalanisme amb una d’irritant retòrica antisistema capaç de fer enrere el més pintat sí que continuen majoritàriament a Junts, encara que em pregunto què dimonis hi fan.
Potser recordeu aquests convergents. Eren persones que quedaven la mar de bé als Telenotícies i que, per allunyat que estiguessis de les seves opinions, gaudien d’una certa capacitat de persuasió. Per això orbitaven al seu voltant fins i tot les federacions d’entitats andaluses i Pujol no faltava cap any a la Feria de Abril de Barberà del Vallès. És possible que m’equivoqui, però crec improbable que el
vell partit (encara menys el vell Pujol) hagués abordat amb una desimboltura tan desacomplexada una qüestió tan delicada en aquests temps com l’accés a l’habitatge. I això us ho diu algú que no els hauria votat ni després d’una generosa ingesta de ratafia.
Enteneu-me. És molt probable que la llei que es pretenia aprovar la setmana passada fos una autèntica calamitat i no servís per resoldre el problema del lloguer. També és veritat que els intents legislatius assajats fins ara només han servit per generar un monumental disbarat pel qual com més es pretén ajudar els llogaters, més pugen els preus, més pisos es retiren del mercat i més s’incrementa el frau. Però aquests no eren els arguments de Junts. Almenys del Junts que parlava d’abstenció i deia que escoltava els arrendataris per al tràmit d’esmenes. L’únic que ha passat és que Junts volia jugar amb l’última joguina de Puigdemont i exhibir la seva bala de plata.
Junts no és al Govern de Catalunya. Conserva escàs poder municipal i ni tan sols la plaça simbòlica de Girona, la capital de la Catalunya catalana pota negra, continua a les seves mans. L’únic que li queda és la capacitat d’enfonsar el Govern central. Fer-ho amb el tema de l’habitatge sí que és matèria de lloguer:
de llogar-hi cadires.
