Si parlem de política, l’estiu ha estat curt i tranquil, gairebé avorrit. Va començar el 8 d’agost, amb la reaparició fugaç de Puigdemont i s’acaba avui, amb el discret retorn de Catalunya a la normalitat institucional gràcies a aquell espectacle i a l’especial tarannà d’ Illa, un home que pel simple expedient de no dir ximpleries ni conjuminar un discurs d’aquests que provoquen la vergonya de qui els escolta comença a semblar una barreja d’Adenauer i Churchill.
Al cap i a la fi a tot el que s’ha dit sobre el retorn de Puigdemont és difícil afegir-hi res que tingui originalitat o valor. Tot i així, no em resisteixo a observar que un dels trets que caracteritzen el nostre país és l’existència d’una gran quantitat de cervells incapaços d’efectuar una anàlisi senzilla de costos i beneficis. Ho dic, esclar, per les vestidures esquinçades a compte del trist paper de la policia a l’hora de detenir-lo i de la qualificació de la seva fugida com un nou insult al delicat honor de la pàtria.
Puigdemont, en la seva aparició a Barcelona a l'agost
El problema no és d’ara, sinó de fa molt de temps. Més o menys de quan un filòsof tan poc llegit com Kant va elevar el compliment de la llei a allò que amb la xerrameca pròpia de l’idealisme alemany va qualificar d’imperatiu categòric. Ja ho sabeu: que es faci justícia i que mori el món! Kant mateix ho explicava molt bé amb un exemple esgarrifós que deixava clar on poden arribar les coses quan un es posa radical.
En una illa remota on tots els habitants decideixen disgregar-se pel món, abans de fer-ho han de complir l’última sentència i liquidar l’últim criminal, ja que “encara que es dissolgués la societat civil amb el consentiment de tots els seus membres, abans s’hauria d’executar fins a l’últim assassí que es trobi a la presó, perquè cadascú rebi el que mereixen els seus actes i l’homicidi no recaigui sobre el poble que no ha exigit aquest càstig, perquè se’l pot considerar com a còmplice d’aquesta violació pública de la justícia”.
El millor que li ha pogut passar a Catalunya és que Puigdemont no fos detingut
Kantians fins i tot sense saber-ho, els partidaris de l’arrest de Puigdemont a qualsevol preu representen aquest pensament absolut per al qual importa poc que la detenció pogués causar problemes d’ordre públic, perpetuar la ingovernabilitat processista, liquidar ERC o frustrar la investidura d’ Illa. L’ordre de Llarena s’elevava a la categoria de deure moral que justifica l’existència mateixa de l’ Estat i tota la resta és rendició incondicional o desvergonyiment intolerable.
Tot i això, alguns continuen creient que la moderació i la ponderació de mals és, també en justícia, una virtut. M’hi compto i no estic sol. Passa cada dia amb tota la senzillesa: un jutjat ordena un desnonament, la policia arriba a l’immoble i, atesa la concentració de veïns que s’hi oposen i per evitar mals majors, es retira sense complir l’ordre judicial i espera una ocasió millor. Per descomptat que no hi ha cap jutge que consideri que aquest incompliment ateses les circumstàncies constitueix un delicte, més aviat es considera una praxi policial correcta en la qual la moderació és la pedra angular. Moderació que, per cert, va estar absent del tot quan es va condemnar la ciutadania a un “dispositiu gàbia” estèril al qual només l’arbitrarietat va poder donar-hi el vistiplau.
A hores d’ara, no tinc cap dubte que el millor que li ha pogut passar a Catalunya és que Puigdemont no fos detingut. Els propòsits de la seva compareixença a Barcelona van resultar frustrats sense pal·liatius. Els seus seguidors semblaven escassos i no tenien cap transversalitat: eren només els incondicionals de Puigdemont i ni tan sols hi eren tots; ERC no va moure una cella i va votar el que havia de votar, i la insòlita gelor
de la sessió parlamentària d’investidura –malgrat els esforços meritoris del tribú Batet per animar-la una mica– va mostrar amb una lucidesa despietada la inutilitat de la performance.
Amb cares adustes i retòrica plena de tics d’una qualitat molt discutible va començar un canvi que sembla abandonar l’alegre desimboltura que ha caracteritzat tots els organismes públics de Catalunya els últims anys i promet avorrir-nos com als feliços suïssos. Així sia.
Lee también
