Abans, les nits en blanc davant el televisor solien ser per veure una final esportiva o una gala de premis de cinema. Ara el desvetllament –almenys el meu de dimecres– va ser per seguir el segon debat presidencial, el primer amb després de la retirada de al juliol. Ben mirat, les tres categories pertanyen a la mateixa societat de l’espectacle, però el resultat del 5 de novembre tindrà la capacitat de definir la política més enllà dels EUA.
Es qüestiona si aquests debats tenen alguna utilitat, ja que l’electorat tendeix a atrinxerar-se en bombolles informatives que reforcen les seves conviccions, fins i tot quan el seu candidat comet errors colossals. Sovint s’esmenta el primer debat televisat entre un suós Nixon i un bronzejat Kennedy: els radiooients van donar la victòria a Nixon, mentre que els que el van veure es van inclinar per Kennedy. Va ser una demostració del poder de les imatges, que avui s’ha multiplicat, com a font inesgotable de mems.
Harris es va acostar decidida al faristol de Trump per allargar-li la mà, un gest de cortesia que va desconcertar el magnat novaiorquès, que va evitar mirar-la durant els noranta minuts següents. La responsabilitat que pesava sobre les espatlles de la líder demòcrata, sota escrutini nacional i internacional, era immensa. Si els debats tenen escèptics és perquè amb prou feines s’aprofundeix en els temes, ja sigui política exterior, accés a l’avortament o immigració, i es repeteixen eslògans de campanya. El crucial és la impressió que deixen, i no resulten decisives les habilitats retòriques. D’aquí, l’atractiu de la verborrea de Trump, tan eficaç per a la seva audiència.
Tot i que Harris no va estar perfecta, es va afermar; no es va molestar a refutar falsedats absurdes
L’enfrontament des de Filadèlfia en pantalla dividida va permetre confrontar dos perfils molt diferents per origen, generació, trajectòria o estil. Encara que Harris no va ser perfecta, es va afermar. No es va molestar a refutar falsedats absurdes ni va reaccionar a les alarmes apocalíptiques de l’oponent, limitant-se a “deixar que Trump sigui Trump”. La que podria convertir-se en la primera dona presidenta dels EUA, i que ja va ser la primera persona negra i d’ascendència sud-asiàtica a ocupar la vicepresidència, va mostrar un aplom despreocupat. Un Trump malhumorat, el mateix que sempre ha reduït les dones a l’aparença, es va enfrontar a una rival que va saber acorralar-lo i destapar-ne la misogínia.
Lee también
