És sabut. Tucídides plantejà bé el dilema de la democràcia atenesa durant la guerra del Peloponès: mentre la classe dirigent va servir a l’interès general, la democràcia va prevaler, però quan el poder va recaure en dirigents bolcats en els seus interessos, el règim va fer fallida i Atenes fou derrotada. En aquesta mateixa línia, Carl Schmitt diagnosticà la crisi de la democràcia liberal en termes anàlegs: la debilitat d’una Constitució procedeix de la primacia de l’interès privat, que erosiona la unitat democràtica. Avui, aquesta mateixa crisi arriba una altra vegada al clímax quan, per exemple, una societat contempla el més alt guardià de la seva Constitució –el Tribunal Constitucional– fracturat en dues faccions enfrontades per raons espúries, i constata, dia rere dia, que aquest Tribunal dicta les sentències segons l’interès de la seva facció majoritària (conservadora o progressista), que és el mateix interès de qui l’ha “col·locat” allà i, alhora, ha estat investit president del Govern per la majoria parlamentària: l’autèntica, l’única font del poder.
La conclusió és clara: l’imperi de la voluntat majoritària en una democràcia representativa deriva cap a una forma insidiosa de dictadura, quan en les seves decisions: 1) No preval l’interès general, sinó el personal o de partit. 2) La llei no es compleix sota la jurisdicció de jutges independents. 3) No es respecta el joc normal de les institucions, ni la reglada observança dels procediments. 4) Es limita la llibertat de premsa. 5) Es coarta la llibertat d’expressió.
Fou Alexis de Tocqueville qui primer i millor ho diagnosticà: “Fora de la majoria, a les democràcies, no hi ha res que resisteixi”, ja que el seu imperi moral es fonamenta en la idea “que hi ha més llum i saviesa en molts homes reunits que en un de sol”. Per això Tocqueville va utilitzar l’expressió “despotisme democràtic”, en dir: “Jo no m’oposo a les democràcies (…) El que m’entristeix no és que la nostra societat sigui democràtica, sinó que (sigui) tan difícil per a nosaltres obtenir o conservar la ben guanyada llibertat”, quan la voluntat majoritària es conforma, expressa i executa amb infracció de la llei, erosió de les institucions, inobservança dels procediments, limitació de la llibertat de premsa o entrebancs a la llibertat d’expressió. La conclusió és tan clara com tremenda: hi pot haver democràcia sense llibertat? Sí, quan s’imposa la dictadura de la majoria.
En democràcia ha de prevaler l’interès general, l’imperi de la llei i la llibertat personal
Després d’un procés de forta polarització política, un fet denota si hi ha o no una dictadura de la majoria. N’hi ha, si qui exerceix el poder opta per dividir la societat en “nosaltres” i “ells”, en “bons” (nosaltres) i “dolents” (ells), en dos bàndols separats per un “mur” que es diu infranquejable. I si n’hi ha, és a dir, quan la dictadura de la majoria s’ha consolidat, atès que gairebé tots els diputats són simples gregaris nodrits pels seus respectius partits, el poder absolut sembla desplaçar-se, en principi, al partit o coalició que està al govern, és a dir, al poder executiu.
Però, tenint en compte també que els partits estan en mans d’uns dirigents sense més control democràtic intern que el d’uns militants entusiastes i beneficiats per la situació, tot fa que el poder, tot el poder, es concentri exclusivament en mans d’un sol líder. Un líder que, cada cop més, ha arribat al cim, no per uns mèrits decantats després d’una llarga carrera de servei públic, sinó per la seva elecció en unes primàries resoltes pel vot exclusiu d’uns militants sense representativitat. D’aquí ve el precari nivell ètic, intel·lectual i polític d’alguns mandataris actuals.
Tot aquest raonament no és un atac a la democràcia representativa. Al contrari, és una defensa de la seva excel·lència com a únic sistema de govern respectuós amb la dignitat de tota persona, subjecte únic i irrepetible de la seva pròpia història. Però la democràcia també és tan delicada, que necessita, per arrelar i subsistir, unes condicions que només es donen quan prevalen en el seu àmbit l’interès general, l’imperi de la llei i la llibertat personal.
Lee también
