Daniel Eskibel, consultor polític i expert en psicologia del votant, diferencia la rialla reactiva dels candidats de la rialla forçada, que congela l’expressió i li treu espontaneïtat. Per diferenciar-les, Eskibel recomana fixar-se en els ulls. Si els llavis i els ulls es coordinen en la manifestació de l’alegria o la simpatia, la imatge del candidat es reforça a través de l’autenticitat del gest. Si és impostada, en canvi, la rialla es petrifica en una ganyota més eficaç per al cinema de terror (el psicòpata de Joker , el pallasso d’ It ) que per la credibilitat política.
Tot això ve a tomb de l’ascens en l’estimació de vots de la candidata Kamala Harris, a qui Donald Trump acusa de tenir una rialla de persona posseïda per forces diabòliques. És un argument desesperat, comparable a quan els detractors de Trump li retreuen el color del tint dels cabells. Instrumentalitzar la riallada de Harris manté viva la polarització que defineix els EUA.
Pels seus seguidors, és una afirmació desafiant d’alegria contra la ràbia i l’odi que, segons ells, cultiven els seus adversaris. Pels seus detractors, en canvi, s’incorpora a l’arsenal de memes ridiculitzadors i confirma un desequilibri mental impropi d’una futura presidenta.
Mario Benedetti va popularitzar un poema en què, després de veure la fotografia d’un ministre rient al diari, es preguntava: “Seré curioso, señor ministro. / ¿De qué se ríe, de qué se ríe?”. Era un lament sincer però demagògic per denunciar la insensibilitat, sovint obscena, dels polítics. En el cas de Harris, els seus assessors saben que la singularitat de la rialla connecta amb els votants potencials, igual que els assessors del bàndol contrari creuen que, subratllant la rialla de la candidata, la condemnen a la caricatura d’una dona histèrica.
Instrumentalitzar la riallada de Harris manté viva la polarització
Possible solució: adoptar l’expressivitat del gran Buster Keaton, que, de molt jove, va descobrir que quan a l’escenari queia i patia trompades enormes i es mantenia disciplinadament inexpressiu –ni dolor, ni sorpresa, ni tristor, ni alegria–, el públic reia i l’aplaudia amb entusiasme. Potser acabarem descobrint que, en unes eleccions concebudes com un espectacle, qui ha de riure (i aplaudir) són els votants, no els candidats.
Lee también
