He conversat amb un xèrif sord. Vostè pensarà que això és impossible i potser ho atribueix a un desvari literari propi de columnista. No l’hi tindré en compte. Que dubti de la meva paraula és normal. Al capdavall, ningú no s’imagina d’entrada que un defensor de la llei i l’ordre pot estar com una tàpia.
Però cregui’m que aquest ho estava. I lluny de practicar la mala llet que el tòpic atribueix a qui té les orelles com a ornament, es tractava d’un home rialler i xerraire. Fins i tot m’ha deixat per un moment el seu barret, no perquè me’l posés, sinó perquè comparés de prop els seus acabats excel·lents. Crec, encara que això no ho he comprovat amb les mans, que els vistosos audiòfons que coronaven les seves orelles també eren de gamma prèmium i contribuïen decisivament al seu bon humor.
Hem parlat de la guerra civil americana en una àrea de descans de l’autopista, just a l’entrada de l’estat de Mississipi arribant des de Louisiana. He despertat la seva curiositat perquè jo estava embrancat en una lectura atenta i prenent alguna nota sobre el que hi havia escrit en una placa commemorativa de la batalla de Harrisburg. L’home, veient-me tan aplicat, s’hi ha acostat amb l’uniforme marró ben planxat. I ja situat al meu flanc esquerre ha sentenciat: “És important saber història per no repetir els errors del passat”. Li he donat la raó, per tenir-la i per ser el xèrif. I a continuació he assistit a una classe d’història americana que he seguit amb tanta atenció com dificultat. Vaja, que he sentit campanes i no sé d’on.
Hem parlat de la guerra civil americana en una àrea de descans de l’autopista
Aprofitant els temes del nostre diàleg he portat la conversa al present: veu algun risc, per petit que sigui, de conflicte civil entre nord-americans avui dia? M’ha contestat que no. Que ell l’únic que nota és més enuig entre la gent i menys generositat en les opinions sobre els altres. Vaja, doncs estan vostès més o menys com a Espanya, l’he informat per la meva part. M’ha desitjat un bon viatge. I jo, fent-me l’americà com a la cançó de Renato Carosone, li he dit amb tota la solemnitat de què soc capaç: “ Thank you for your service”.
Lee también
