Els homes nascuts als setanta, alguns dels quals continuem sense entendre els greus pecats de què se’ns acusa, ens vam atipar de jugar a indis i vaquers en la infantesa. I a tots, amb alguna excepció, algú ens va regalar en algun moment un fort amb què enriquir la diversió.
Aquest recordatori generacional explica tres coses. La primera és que malgrat créixer engegant trets amb la boca – Bang! Pam! Pum!–, vam aprendre a diferenciar entre ficció i realitat. La segona és que també discernim entre el bé i el mal, ja que sabem que el que va passar amb els indígenes en el que avui són els Estats Units va ser un genocidi. I la tercera, que, malgrat tot això, ens fa molta il·lusió visitar un fort de veritat per experimentar sobre el terreny com era la vida en aquests recintes, les veritables i úniques fronteres del salvatge Oest durant molts anys.
Centro de visitantes Fort Smith, Arkansas
Jo n’he visitat uns quants, com ara Fort Smith, el que dona nom a la segona ciutat més populosa d’Arkansas. I si no fos perquè hi havia més gent, m’hauria posat a córrer com un nen. Amb gust hauria fet el paper d’indi bo, vaquer dolent i militar just. O al revés. En els jocs infantils que jo recordo els bons podien ser qualssevol. Una tarda els uns i l’endemà al matí els altres.
Al final, la visita ha estat seriosa. M’he posat formal i he enterrat el que només és la fantasia pròpia d’algú criat abans que la pedagogia moderna imposés la seva moral prohibicionista i determinés que un nen amb un rifle de plàstic a les mans és un candidat a psicòpata.
Amb gust hauria fet el paper d’indi bo, vaquer dolent i militar just; o al revés
He de reconèixer que el que més m’ha impressionat és la forca. I més encara la frase del jutge que condemnava a morir a la soga els infeliços bandits de frontera: “No és el meu desig penjar-los. És la llei”.
Per un moment he oblidat que era als EUA i he tornat a Espanya per posar aquesta frase en boca d’algun magistrat del present. M’ha sortit més o menys així: “No és el meu desig amnistiar-lo, però és la llei”. I de seguida m’he adonat, vist això, que continuava en el regne de la fantasia. La fantasia d’un nen gran.
Lee también
