Un porret a Detroit

Un porret a Detroit

He conegut a Detroit un senyor de Jackson ( Mississipi) que s’ha quedat vidu recentment. M’ensenya orgullós, amb els ulls humitejats, la foto de la seva dona per provar que era molt guapa. Va morir fa tres mesos amb setanta anys. Com que no sé què dir, em limito a posar-li la mà a l’espatlla i pressionar-la lleument. M’agraeix el gest: “ I appreciate it!”. Després, com tornant-me’l, em pregunta si vull fumar una pipa de marihuana amb ell.

Neon sign advertising legal, medical marijuana dispensary in store window.

 .

KAREN FOLEY PHOTOGRAPHY

Som a Michigan, un dels molts estats dels EUA en què el consum d’herba està permès. Però deixo passar la invitació. Faig broma dient que em va marcar la campanya “ Simplement digues que no!” que va impulsar la dona del president Donald Reagan. Nancy Reagan? Una gran dona, sentencia.

Encén la pipa. Entre pipada i pipada em dona detalls sobre la seva viduïtat acabada d’estrenar i de com porta la solitud. “Tinc un pòquer d’asos”. Aquestes són les cartes: viatjar amb la seva camioneta, beure bourbon, fumar porros i freqüentar prostíbuls. Ho explica amb tanta naturalitat que fins i tot sembla normal que un iaio de 76 primaveres decideixi entregar-se a la vida canalla amb tanta intensitat. Li demano permís per abordar una qüestió personal. Vostè s’autodestrueix? Diu que no. Que gaudeix del temps que li queda gastant-lo en coses bones per al dolor de l’ànima: carretera, beguda, fum i sexe!

Entre pipada i pipada em dona detalls de la seva viduïtat i de com porta la solitud

Ens desitgem sort. Altre cop sol, penso en la conversa que hem tingut. Em ve al cap la tornada de la cançó country El jugador, de Kenny Rogers. Utilitzant com a metàfora una partida de pòquer, el tema aconsella com espavilar-se en la vida. Diu així: s’ha de saber quan apostar, quan passar, quan retirar-se i quan sortir corrents.

M’hauria agradat cantar-se-la, encara que mal entonada i més mal pronunciada. Ni per moralitat, ni perquè jo vagi pel món pensant que he de salvar algú de si mateix. Però el rostre de la solitud i l’amargor és reconeixible perquè és el mateix a tot arreu. Aquest home duu les dues coses escrites al seu rostre arrugat. I les cartes que ha triat per esborrar-les són totes perdedores. Afegeixen sordidesa a la seva tristesa.

Lee también
Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...