Julián era un amic del meu pare amb la seva pròpia medalla olímpica: va robar la nòvia a un del Dúo Dinámico. A casa no ens vam posar mai d’acord si al de la guitarra o a l’altre. Tampoc no va necessitar fer res més a la vida. De fet, va treballar sense que l’acomiadessin de la Danone i poc més. I és que tots tenim la nostra pròpia competició que el COI s’entossudeix a no reconèixer.
He conegut campions d’estar nits sense dormir, beure i drogar-se sense fre, estudiar mesos per a un examen al qual no es van presentar i suportar vexacions de caps, parelles i companys, acceptant-les com merescudes. He conegut campions de guanyar diners i campions de gastar-los. De dir estupideses i d’arruïnar les seves vides. Mentiders de diploma, de podi que després de piruetes sorprenent aterren a terra, drets i aplaudits. He conegut campions d’escacs de racó, medalles de plata de la crueltat i de l’afecte, corredors de l’estupidesa que van a la repesca o milloren marca cada vegada que competeixen amb si mateix.
Vaig conèixer un tipus que em va dir que havia estat campió de ping-pong a la mili i una dona que tenia tota la nevera plena de iogurts de llimona. Jo mateix vaig marcar tres gols en un partit de futbol. Natació sincronitzada d’odis, fílies i fòbies en equip, duo i llançament de javelina, de pes, de merda a d’altres.
Campions de sacrificar-se i fer les coses bé. De quedar-se callats mentre els avancen d’altres. Atletes que corren perquè la gent corre molt aquí i salts amb cavalls que tenen por, però que van cap a la tanca igual. Medalles de bronze de cuidar-se i d’or de cuidar. Maratons de WhatsApp i dobles de tònica i bitter en viatge a Benidorm.
Tots som els millors del món d’alguna cosa, encara que sigui fer-nos miques la vida
Tots som els millors del món d’alguna cosa, encara que sigui fer-nos miques la vida o salvar-nos en un tie-break desesperat. Només és qüestió d’elegir què. Que no falti l’ambició: poden ser diverses coses alhora. Robar la nòvia a un del Dúo Dinámico, aconseguir que no et donin nul a Danone i ser campió de ping-pong a la mili. O pots passar-te la vida esperant el teu moment, però fins i tot en això es pot ser campió. De no fer mai res o fracassar. Perquè es pot fracassar en equips, duos, mixtos, dobles o individuals. Invertint en negocis ruïnosos o elegint parelles meravelloses sense merèixer-ho. Comprant pisos cars quan baixen de preu i llogar aparcaments a insolvents. La qüestió és saber que ets el millor del món, que en l’univers sempre hi ha alguna competició en què ets el millor i el COI, caparrut, no t’ho reconeix.
Com ser el millor de les màquines escurabutxaques al bar Ángel o cantant a plens pulmons la pitjor cançó de la millor banda del món. Medalla d’or en migdiada mentre donen 2001: Una odissea de l’espai . Ser el millor pare o mare possible. El germà més cabró en el torneig Caín i Abel, el pitjor fill pròdig, la millor filla eterna. No hi ha cap xarxa ni reglament que ens freni ni control de dopatge en sang o orina: els millors enfrontaments es poden fer després de prendre els ansiolítics o a la barra mentre et menges un entrepà de truita i et preguntes com sent tan bo, tan guapo i tan llest no tens diners i estàs sol aquesta nit, campió de campions, rei de reis.
Lee también
