A Moscou’80 em vaig enamorar d’una llançadora de pes búlgara. No em pregunteu com es deia perquè no ho recordo. Jo només era un adolescent. El meu amor Moscou’80 era, òbviament, grandota i emetia uns crits poc delicats quan llançava el pes. Van ser uns Jocs Olímpics boicotejats pels Estats Units i altres països per la invasió de l’URSS a l’Afganistan i proliferaven atletes eslaves, soviètiques i balcàniques. El meu
enamorament va ser profund i sincer. No m’importava aquell pelatge a les aixelles quan llançava la bola després d’uns girs endimoniats. En aquella època encara hi havia focus de resistència a la depilació en algunes aixelles del meu entorn. La meva xicota búlgara peluda i sexy amb uns profunds ulls blaus com el mar Negre.
De naturalesa fantasiosa, jo ja m’imaginava com seria la nostra vida de casats. De moment, no tindríem fills. Ella s’entrenaria tot el dia, rude i ferotge a la competició i a les seves conviccions socialistes, i jo l’esperaria a casa cuinant bròquil i cafè amb llet. Fantasiejava de mirar per la finestra com el gat del poema de Wislawa Szymborska, els carrers nevats, llum color d’acer, un món gris i depressiu que a mi em semblava ideal.
El meu amor Moscou’80 era grandota i emetia uns crits poc delicats
Vaig seguir la seva trajectòria fins que la van eliminar. La vaig contemplar amb la pena de no poder estar al seu costat i compartir la pena, veure com s’enfadava amb ella mateixa perquè aquella bola no havia arribat prou lluny, encara que en realitat sí que ho havia fet: 3.613 quilòmetres fins a picar-me al cor i a l’entrecuix.
No la vaig tornar a veure ni a saber-ne res. Vaig pensar que, quan jo fos gran, traslladaria a Bulgària la meva carrera de poeta d’èxit, i no em seria difícil localitzar-la. Depilant-se no la trobaria, això ja ho sabia, però entrenant-se o sortint d’una fàbrica d’armament estratègic m’imaginava que sí. L’amor ho pot tot als 12 anys.
No recordo com la vaig oblidar.
Lee también