Temps enrere, Isabel Díaz Ayuso em semblava absurda. Ara em sembla perillosa. Em va semblar absurda, posem per cas, el 17 de març del 2019, quan les tres dretes es van reunir a la foto de Colón i Ayuso es va felicitar pels 45.000 assistents a la trobada, i hi va afegir que “si els sumem els que no han vingut, veurem que la xifra és molt més gran”. Em va semblar perillosa el 21 de juny passat, quan va condecorar Javier Milei i va alabar “la fermesa i el coratge” del president argentí, el mateix que proclama que la justícia social és una aberració i insulta autoritats espanyoles.
Per a qui és perillosa Ayuso? Doncs, per exemple, per a Vox, ja que festeja el seu electorat. “ Déu no em va fer perfecta i, per això, no soc de Vox”, va ironitzar el 14 de novembre del 2019 durant una picabaralla a l’ Assemblea de Madrid amb l’ultra Rocío Monasterio. La seva frase marcava distàncies amb els d’ Abascal, però expressava afinitat ideològica, atès que associava, temeràriament, la perfecció a Vox.
Ayuso és també perillosa, i no poc, per al seu propi partit, el PP. En primer lloc per a la direcció d’Alberto Núñez Feijóo, l’antecessor del qual, Pablo Casado, va caure fulminat arran del seu enfrontament amb la presidenta madrilenya. Des que va succeir Casado com a president del partit l’abril del 2022, Feijóo ha vist la seva autoritat soscavada contínuament per una Ayuso amb agenda pròpia en l’esfera local, la nacional i, ara, la internacional, que condiciona la del seu líder teòric. I és perillosa també per al PP en conjunt, que certament a Madrid té ara debilitat per Ayuso –l’última enquesta li dona quatre diputats més a l’ Assemblea, fins a 74, amb el 51% del vot–, però que a escala nacional hauria de cultivar amb més convenciment i coherència el perfil centrista. Perquè Madrid, segons Ayuso, és Espanya. Però Espanya no és Madrid. Entre altres raons, perquè no gaudeix dels seus privilegis.
Més enllà de sigles polítiques específiques, Ayuso és també perillosa perquè contribueix a la deriva de la dreta cap al populisme i la ultradreta, en una conjuntura política tensada i alhora fluida. A Espanya, aquesta deriva avança com el gel d’una glacera, sense pressa ni aturador. Alvise va pispar a Vox 800.000 vots a les europees del 9 de juny, i Vox s’ha consolidat amb exvotants del PP. Fa l’efecte que a Ayuso no li importaria capitanejar tota aquesta tropa. A Europa, aquesta deriva tampoc no s’atura: les eleccions franceses van tenir amb l’ai al cor tot el continent per l’avanç
de la ultradreta. A la Unió Europea ja
hi havia dos grans grups d’ultradreta, els alemanys d’AfD van llançar la idea de formar-ne un tercer, i ara són els d’ Orbán, l’amic de Putin, els que dominen...
Actuar contra la raó pot situar-nos a l’avantsala de la desgràcia col·lectiva
Aquest gir té fre i marxa enrere? Depèn de diversos factors. Electoralment, parlem d’un fenomen a l’alça: el 9- J el nombre de diputats ultradretans al Parlament Europeu va passar de 151 a 185. Políticament, parlem de la necessitat d’adoptar estratègies comunitàries que donin respostes satisfactòries a afers com la política social o la immigració. Sociològicament, l’anàlisi dona un resultat fins i tot més preocupant: una part rellevant dels votants més joves han perdut la confiança en un sistema que els ofereix llocs de treball precaris però no habitatge, i s’informen en xarxes socials plenes de falsedats, sent camp propici per als missatges a TikTok com els de Jordan Bardella i altres nous líders extremistes.
No és que Ayuso no tingui la mà trencada a les xarxes socials, on captiva els ayusers amb picades d’ullet d’ influencer implacable. Però, en realitat, en tindria prou amb la fanfarroneria, amb els discursos agressius que li escriu el director del seu gabinet de Presidència (i ella llegeix aplicadament), i amb la defensa d’una llibertat que s’esgota a les terrasses, les cerveses i els embussos de matinada a la Castellana.
L’absurditat i la perillositat són conceptes diferents. Però potser encadenats. Diem que és absurd allò que atempta contra la lògica i la raó. Diem que és perillós allò que amenaça amb desgràcies o accidents. I actuar contra la raó, com fa la ultradreta quan desbarra amb el discurs anti Il·lustració, ens pot situar a l’avantsala de la desgràcia col·lectiva.
Lee también
