Igual que internet, la missatgeria electrònica instantània va sorgir en àmbits restringits, ja fossin militars o científics, per després popularitzar-se. Les primeres plataformes de missatgeria electrònica daten de principis dels setanta. Però va ser ara fa 25 anys quan Microsoft va llançar el sistema Mes-senger, que es convertiria en el més utilitzat de tots. Era l’inici del que en podríem dir la missatgeaddicció . No sabíem el que ens queia al damunt.
Messenger va perdre el liderat, però tots continuem enviant-nos missatges, sobretot els joves de 14 a 29 anys. Hi contribueix la proliferació de plataformes com WhatsApp, Telegram, Instagram o Signal i de tota mena de xarxes socials.
WhatsApp té avui 3.000 milions d’usuaris i genera cada dia un trànsit de 100.000 milions de missatges. Si recordem que altres sistemes superen o voregen els mil milions d’usuaris, potser ens fem una idea de la dimensió del fenomen. Si els missatges volessin, no veuríem el sol, Els ocells de Hitckcock ens semblaria un conte de fades, i la realitat, una pel·lícula de terror.
En 25 anys, enviar i rebre missatges s’ha convertit en un hàbit generalitzat
La missatgeria és un gran invent, però ens té enganxats i estressats. El telegrama es feia servir per a comunicacions peremptòries i ineludibles; els missatges electrònics són massa sovint prescindibles. Per enviar telegrames feia falta anar a
redactar-los a Correos, que un motorista anés a casa
del receptor i que aquest hi fos. Ara, per enviar un missatge, n’hi ha prou amb treure el mòbil de la bossa o de la butxaca.
El més intranscendent s’ha convertit en dependència. L’opció, en addicció. Tot plegat, en el breu lapse de 25 anys. La bona notícia és que arriben les vacances i, amb elles, la possibilitat de deixar el mòbil al calaix. Som capaços de fer-ho? O ja no ho som?
Lee también
