Com cada 14 de juliol, França celebra avui la festa nacional, instituïda oficialment el 1880. Va ser un altre 14 de juliol, el del 1789, quan la presa de la Bastilla va marcar l’inici de la Revolució Francesa que posaria fi a l’absolutisme monàrquic. Per això la festa nacional de França està associada a una idea de llibertat i de revolta contra l’ordre establert.
Avui es desenvoluparà a França el tradicional programa festiu, amb la desfilada militar, l’espectacle pirotècnic musical i els balls populars. Tot i això, el 14 de juliol arriba aquest any en una conjuntura política especial. Diumenge passat es va celebrar una inquietant segona volta de les eleccions legislatives anticipades pel president Macron. Fins a les 8 del vespre, tot feia témer que el candidat de l’ultradretà Reagrupament Nacional ( RN), Jordan Bardella, seria el vencedor dels comicis i que Macron no tindria més remei que oferir-li el càrrec de primer ministre i, tot seguit, cohabitar amb la ultradreta els propers tres anys.
La ultradreta reaccionària es presenta com a portaestendard de la revolta
Després va saltar la sorpresa, que va ser triple. Perquè va guanyar l’esquerra del Nou Front Popular, perquè el partit Renaixement, de Macron, va fer honor al seu nom aconseguint la segona posició i perquè la ultradreta va quedar tercera.
Amb tot, convé recordar de què ens hem salvat, del jove Bardella, un noi aparentment normal, d’aspecte afavorit, que té només 28 anys, edat inhabitual per a un primer ministre, tot i que el que hi ha ara, Gabriel Attal, va ser nomenat als 35, el gener passat.
Bardella sap connectar amb la gent de la seva edat, o d’edats inferiors. Té 1,3 milions de seguidors a TikTok, on imparteix poca doctrina política, però penja moltes fotos o vídeos posant caretes, prenent-se selfies, menjant llaminadures o bevent pastís. En això s’assembla a tants adolescents que busquen la notorietat a les xarxes. Però ell opera ja des de dalt de les xarxes, al nivell de les estrelles del pop o el futbol. Prou alt com per premiar les noves adhesions a l’ RN amb una foto seva al costat de Marine Le Pen, firmada per tots dos.
Parlant de Marine Le Pen, hi afegirem que fins ara estava molt satisfeta amb el resultat que li donava Bardella, a qui va considerar molt fàcil de fer-lo seguir els seus interessos i va promoure al si de l’ RN a velocitat meteòrica: militant als 17 anys, el va nomenar portaveu del partit amb 23 acabats de complir i president el dia que en feia 26, sense importar-li gens ni mica que no tingui formació superior i no hagi treballat més que al seu costat. Aparentment, tots dos comparteixen el lideratge del partit, però tothom sap, atès el caràcter de clan familiar de l’ RN – Bardella mateix ha format parella sentimental amb una neboda de la líder extremista–, que és Marine qui empunya les regnes del partit i dissenya la seva estratègia.
Per acostar-se al seu electorat, Bardella ha conreat la imatge de fill de pares separats, criat amb estretors per la mare en un veïnatge estigmatitzat pels baixos ingressos, les drogues, la delinqüència o la immigració. Però segons el seu biògraf Pierre-Stéphane Fort, Bardella va comptar sempre amb el suport econòmic del seu pare, empresari d’un cert èxit, que li va costejar l’educació secundària a escoles privades, el va enviar a l’estiu als Estats Units per que aprengués a parlar anglès, li va regalar un automòbil Smart quan es va treure el carnet de conduir i, posteriorment, un pis.
Un èxit de Bardella en la segona volta hauria agafat França en vigílies de la inauguració, d’aquí dotze dies, dels Jocs Olímpics de París, que han de donar una gran visibilitat global al país veí, cosa esperada des de fa molt de temps, però menys desitjable amb un lepenista a les portes de l’ Hôtel de Matignon, la seu del primer ministre. Per fortuna, això no passarà. Aquesta nit, l’espectacle pirotècnic del 14 de Juliol, que l’any passat es va celebrar sota el lema “ Carpe diem ” , es desenvoluparà amb el lema “ La llibertat”. Li va com l’anell al dit, però amb Bardella triomfant hauria sonat a sarcasme o a fake .
Diumenge passat, França i de fet tot Europa es van salvar d’una de bona. No obstant això, no ens en podem refiar. L’ordre establert és ara la democràcia, però la ultradreta reaccionària no es deixa de presentar com a portaestendard de la revolta.
Lee también
