L’ocàs del vianant. Potser estaran d’acord que seria un bon títol per a una novel·la negra i estival. I barcelonina. A poc a poc les possibilitats de passeig que té la gent –ara l’anomenen ciutadania– i de practicar alguna cosa tan aconsellada pels metges com és deambular, amb i sense rumb fix, contemplar, escoltar, mirar per veure..., reflexionar mentre es camina transitant per tot l’espectacle de la vida quotidiana, formant part d’un paisatge urbà que està fet per ser habitat, tot plegat es converteix, a poc a poc, en una aventura de risc.
A La passejada, una meravellosa miniatura literària, Robert Walser descriu com un poeta surt a passejar i davant la seva mirada succeeixen tota classe de descobriments. I estic per dir que cadascun de nosaltres podria ser aquest poeta. Quan la vida s’aprecia i es camina amb calma, poden ocórrer esdeveniments personals i filigranes de goig efímer. Descobriments. Complicitats. Solidaritat amb l’entorn. Sempre s’ha dit que caminant s’activa la circulació de la sang i s’estimula així la creativitat i el pensament positiu, les idees s’oxigenen.
Però en la nostra més que estimada ciutat, molt em temo que l’assumpte del passeig no ens sobreviurà. Un “sanfermín” de bicicletes –el somni humit d’alcaldes i alcaldesses– ens assaltarà. I els patinets i vehicles diversos de dues i tres rodes i els pares exemplars que porten tendrament de paquet els seus nens petits. I els repartidors resignats a l’accident professional i els turistes amb vehicles llogats que serpentegen amb alegria i poc enteniment, esquivant els transeünts en una gimcana impossible. Com és natural, davant l’atropellament, la possibilitat de demanar perdó queda exclosa. No en canvi l’agradable oportunitat de ser insultat de moltes i diverses maneres: vellmiraperonvasesperaximple... més o menys.
Entre el bípede caminant i el velocipedista hi ha un abisme conceptual. I molta feina per a fisioterapeutes, traumatòlegs, ortopedes… i la resta de facultatius de l’aparell locomotor. Això sense comptar amb els estralls a les cervicals del vianant de tant mirar com un personatge de còmic a dreta i esquerra a l’estil d’un molinet. La ciutat per als ciutadans? Des d’aquí una sincera salutació al vianant en el seu ocàs.
Lee también
