Quina destinació tindran aquelles empremtes, aquells passos a la sorra que es dirigeixen cap al mar que ens visita, just allà on acaba, potser, agonitza l’onatge i l’aigua llepa la vora, aigua, sal, verd, blau, sorra… l’escuma efímera i lletosa dels dies i les hores? Un udolar suau de sorra de rellotge antiga que no es resigna a ser engolida pel mar. El mar o la mar?, un substantiu ambigu, material per a poetes. Sempre hi som a temps de posar-nos lírics. Respirar fondo davant l’horitzó, de cara al mar, i gairebé ser feliç ve a ser el mateix. Dic gairebé perquè el nostre mar tan cantat, pintat, poetitzat i secular transmissor de civilització i cultura és avui, també, un sarcòfag. Una tomba oberta i insaciable. Una acusació al món. Un taüt líquid. La caixa negra del drama. Individual i col·lectiu.
I un home, una dona, un avi tots ajaguts de cara a la immensa paret líquida, com esperant una resposta d’ella; només les criatures amb els seus jocs li donen l’esquena al mar i l’utilitzen com a còmplice de les seves entremaliadures. Preguntes al mar o a l’horitzó? En realitat, un soliloqui davant un diorama marí operístic. El poder hipnòtic de les ones impossible de fossilitzar, de retenir en la mirada. Platja, estiu, vacances, albir i l’erotisme de les pells a la intempèrie. I l’acta notarial de les selfies. I amb elles la imprescindible gresca proclamada. I l’autoafirmació vacacional. El record estiuenc democratitzat a les xarxes. Sense selfie no hi ha ni vacances ni hi ha res. El poder de la imatge fixa que substitueix el record sempre variable, interpretable. Les antigues targetes postals.
La selfie guanyadora de qualsevol certamen d’imatges estivals seria: de genolls en avall, cames creuades, peus al davant (amb perdó) i com presentant-los al mar, i a l’horitzó verd i blau. Un escorç del dors de tots dos peus en primer pla. Una alegria per a un fetitxisme podofílic. Talment el mimetisme dels anuncis de les agències de viatges. Arena, sol, color d’oceà, figures felices enjogassant-se en un bassal idíl·lic de paper cuixé caribeny… La postal de l’estiu, d’aquest i de molts. Ja ho veuran.
Lee también
