Si Corea del Sud s’ha enfilat a l’ onada, ningú la surfeja com el professor madrileny Ramón Pacheco Pardo, que signa dos dels llibres de l’any sobre les seves transformacions i història recent. Un a quatre mans amb Victor Cha, assessor de la Casa Blanca sobre Pyongyang.
Corea del Nord
Avui és més a prop de Rússia, tot i que sempre ha jugat a dues bandes, amb la Xina”
Els sud-coreans temen haver tocat sostre.
Aquesta por forma part de la mentalitat coreana. El 1979, quan Park Chung-hee [el dictador desenvolupista] va caure assassinat mentre Deng Xiaoping obria la Xina al món, els coreans ja deien que havien tocat sostre. Ho van tornar a dir amb la crisi asiàtica del 1997 i, altre cop, amb la crisi financera global del 2008, tot i que la van esquivar bastant bé.
És una cosa que se sent a Corea, més que no pas a fora.
Perquè a fora l’ onada cultural coreana continua endavant. Però fins i tot en això –el que anomenen Hallyu – deien que havien tocat sostre el 2012, amb l’èxit del Gangnam style de Psy. De fet, des de fa almenys un any i mig a Corea del Sud es parla fins i tot de declivi. Però diria que té a veure amb la pèrdua de la presidència per part del Partit Democràtic, que va presentar un mal candidat a succeir Moon Jae-in. Per unes quantes dècimes, mig país es va quedar frustrat i l’altre mig s’ha adonat que el guanyador, Yun Suk-yeol, és un president bastant justet, més enllà del gir a la dreta.
Una història que ens sona.
De fet, els paral·lelismes entre Corea i Espanya són molts, per la seva història de dictadura i oposició. El pessimisme d’ara té a veure amb aquella polarització i aquella baralla política. Amb l’excepció que les diferències ideològiques entre els grans partits són molt més petites a Corea del Sud que no pas a Espanya.
Exemples.
En aliances, política econòmica... L’Estat de benestar, per exemple, el van fundar els conservadors, no els progressistes. El van
fundar quan el país ja s’ho podia
permetre.
El seu llibre assenyala que l’adulteri no es va despenalitzar fins al 2015, i l’avortament, fins al 2019, sota presidents de diferent signe.
La mentalitat de la societat sobre aquests temes havia canviat molt abans que la de polítics i jutges. Ells van prendre una posició quan ja havien deixat de ser tabú.
Al mapa de Corea del Sud hi ha una línia invisible: la meitat esquerra és d’esquerres i la meitat dreta és de dretes.
Sí, tot i que en conjunt, en el fons, és un país conservador. Però llavors, ho és en tot. Com a contrapunt a la dècada progressista , el 2008 el president Li Myung-bak va dir que privatitzaria tres-centes empreses, però al final en va privatitzar tres.
Yun Suk-yeol s’ha acostat més als EUA i, de retruc, al Japó. En quin lloc queda la Xina?
A la vista del que ha passat a Ucraïna, diria que ha canviat la mirada de tots cap a la Xina. El consens ara a Corea és que “hem d’avenir-nos amb la Xina perquè sempre hi ha estat i sempre hi serà”. Però la relació entre Pequín i Seül està en el moment més baix, en part per culpa dels xinesos, per la cosa confuciana que la Xina és el germà gran, i Corea, el germà petit.
La proporció de cristians ha passat del 2% al 25% i, entre aquests, els catòlics se situen a l’esquerra, com els budistes, mentre que els afins als valors confucians i a les esglésies evangèliques s’identifiquen amb la dreta.
Queda el xamanisme. Tot i que es va acusar l’expresidenta Park –filla del general Park Chung-hee– d’estar sota la influència de xamans, no crec que caigués per això, sinó pels delictes d’abús de poder pels quals va ser jutjada, en què també estaven involucrats càrrecs executius de chaebol , els grans conglomerats.
Crida l’atenció que el Museu Nacional d’ Història Coreana Contemporània passi de puntetes sobre les violacions dels drets humans durant la dictadura.
L’anterior president, Mun, va pensar a corregir el relat, però no era fàcil i no es va fer.
Mun és una excepció entre els últims expresidents. Ni s’ha suïcidat, ni ha passat per la presó. El #MeTootambé va portar al suïcidi l’alcalde que va transformar Seül.
Els coreans es prenen seriosament el fet que els seus líders són iguals davant la llei i no accepten certs comportaments.
Les dues Corees han passat en cinc anys de desfilar sota una mateixa bandera i cantar un mateix himne als Jocs Olímpics d’Hivern de PyeongChang a traspassar diverses línies vermelles, fins al punt que Kim Jong-un parla per primera vegada de dos països. Però he sentit retrets als joves per parlar de Corea del Sud com si fos una nació, quan la nació és Corea.
Després del que va passar amb la República Democràtica Alemanya als noranta, a Corea del Sud creien que a Corea del Nord li quedaven dos o tres anys de recorregut, abans de poder absorbir-la. Des de la mort del fundador, Kim Il-sung, el 1994, s’estaven preparant.
Amb una Rússia en hores baixes i una Xina que amb prou feines sobresortia.
Esclar. Però després van veure que el seu fill Kim Song-il aguantava i, el 2000, el president sud-coreà va celebrar la primera cimera intercoreana, perquè es va adonar que allò anava per llarg. Quan el 2006 Pyongyang va fer la seva primera prova nuclear, van veure que havien d’acostumar-se que Corea del Nord pogués ser-hi durant dècades.
Amb quins suports.
Avui és més a prop de Rússia, tot i que sempre ha jugat a dues bandes, entre Rússia i la Xina, per treure’n avantatge.
La moderació del suport xinès sorprèn.
És una cosa de què he parlat a la Xina i no hi ha cap inversió xinesa significativa a Corea del Nord, perquè els falta de tot, començant per les infraestructures. Surts de Pyongyang, que és una ciutat desenvolupada dins del que cap, on viu l’elit comunista, i fora d’allà comences a veure bous de conreu i pobresa pura.
En vista d’això i del que ens envolta, costa de parlar de declivi sud-coreà.
És que són molt bons a detectar en quines tecnologies s’han de moure i pujar un esglaó. A Corea del Sud hi ha i hi havia grans drassanes, però van veure que per competir amb la Xina no podien seguir amb els vaixells de combustible fòssil, que això era millor deixar-ho per als xinesos i especialitzar-se en vaixells moguts per hidrogen, elèctrics...
Un pas al davant.
Amb els semiconductors, el mateix. S’especialitzen en els més avançats. Però si ara es coneix Corea del Sud pels cotxes, els mòbils o els televisors, cal esperar que en el futur el pop, les pel·lícules, les telenovel·les o els jocs en línia tinguin cada vegada més pes en les seves exportacions. Les tendències econòmiques són les que són i la Xina és on és, per la qual cosa el futur de Corea són els continguts culturals.
Els avis sud-coreans fabricaven samarretes, els pares automòbils i els nets mòbils d’última generació i, a més, el que s’hi veu i s’hi escolta.
Es pot veure així, però també com m’ho resumeix un hoteler de Seül. Els empleats madurs estaven i estan al servei de l’empresa, mentre que els joves es limiten a complir amb les seves hores.
