Espero que aguanti moltes setmanes a la cartellera la commovedora pel·lícula Green border, en la qual Agnieszka Holland explica les peripècies d’un grup d’immigrants que la tardor del 2021 prova d’entrar a la Unió Europea a través de la boscosa frontera polonesa amb Bielorússia. Aquella tardor, el dictador bielorús Aleksandr Lukaixenko va atreure a la frontera a una gran onada de refugiats fent-los creure que no tindrien problemes per accedir al paradís europeu. Per a les autoritats poloneses, però, aquells refugiats eren la punta de llança d’una suposada “guerra híbrida” engegada per Putin i els seus aliats, per la qual cosa, violant el dret internacional i la seva pròpia legislació, s’ afanyaven a tornar-los “en calent” a territori bielorús. A tots dos costats de la frontera, les respectives guàrdies frontereres no feien sinó esperar l’ocasió propicia per tornar-los a expulsar al país veí. El resultat va ser un macabre ping-pong en què els refugiats eren una vegada i una altra llançats com farcells a l’altra banda del filat.
Aquells refugiats eren sobretot sirians i afganesos que fugien de la guerra i de la repressió. Si al seu moment amb prou feines vam tenir notícies del que passava amb aquella pobra gent, va ser perquè el govern polonès va establir unes àmplies zones d’exclusió, vetades a la premsa independent. L’única informació la proporcionaven les autoritats, i la societat polonesa només estava al corrent dels èxits de la policia en la lluita contra unes persones que eren presentades davant l’opinió pública com a terroristes, criminals i pedòfils.
A aquelles zones d’exclusió tampoc no podien accedir-hi les organitzacions humanitàries. El que més commou de Green border no són les adversitats afrontades per unes persones que fugen dels seus països a la recerca d’una vida millor. El que més commou és el coratge d’aquells ciutadans polonesos que, sense tenir-ne cap necessitat, lliuren el seu temps i energia i ho arrisquen tot per prestar ajuda a uns desconeguts que d’una altra manera estarien destinats a la desesperació, la brutalitat i, en molts casos, la mort. A diferència d’altres històries tràgiques que subratllen la capacitat humana per fer el mal, aquesta pel·lícula ens envia un esperançador missatge de confiança en l’ésser humà, cosa que és molt d’agrair.
Aquells herois anònims es van enfrontar a unes autoritats, que, obsessionades per impedir l’entrada de gent de fora, desobeïen les seves pròpies lleis, sense importar-los que això condemnés a mort moltes persones, abandonades a la seva sort en una zona gèlida i pantanosa. Per què aquesta obsessió en un país com Polònia, on la població immigrant amb prou feines supera el dos per cent, molt lluny, per exemple, del vint per cent d’ Alemanya? Sens dubte, perquè la xenofòbia, com les males herbes, és capaç d’arrelar en qualsevol terreny, per àrid i estèril que sigui, i davant això els percentatges no tenen importància.
La xenofòbia, com les males herbes, arrela en qualsevol terreny, per àrid i estèril que sigui
La recargolada teoria del “gran reemplaçament” augura un futur en què seran majoritaris musulmans de diferents orígens. Els últims resultats electorals indiquen que també entre nosaltres està arrelant aquesta idea. Per si no en teníem prou amb Vox, a les eleccions europees va sorgir una candidatura amb un programa que consisteix únicament a rebutjar l’immigrant i, a les catalanes, un partidet ultradretà de Ripoll va ampliar el mostrari del prêt-à-porter racista a l’aparador de l’independentisme. Que, a més, aquestes organitzacions ultradretanes es declarin antieuropeistes no deixa de ser contradictori: si són els de fora els que volen entrar a la Unió Europea, i no al revés, potser caldria admetre que aquesta, al cap i a la fi, no és un mal invent, oi?
A les teories conspiradores caldria oposar, com fan els voluntaris polonesos de Green border, un elemental sentit de la solidaritat. Però, a falta de solidaritat, també l’egoisme anima a combatre la xenofòbia. N’hi ha prou amb recordar que, a Espanya, els immigrants suposen l’u per cent de la despesa de la Seguretat Social i el deu per cent dels ingressos, i que per mantenir el sistema de pensions necessitaríem prop de dos-cents cinquanta mil nous treballadors immigrants a l’any. Així doncs, els immigrants no només cuiden la nostra gent gran sinó que també en financen les pensions.
Lee también
