La història central de Las fieras, la formidable novel·la de Clara Usón que acaba d’aparèixer, gira entorn de la figura de l’etarra Idoia López Riaño, la Tigresa, a qui els crims que va cometre li van valer una condemna a més de dos mil anys de presó. Dos mil anys són molts anys, però és que López Riaño, que només admet haver matat dues persones, va intervenir directament en atemptats que van costar la vida a vint-i-tres. Tot això va passar en vint mesos vertiginosos. Després López Riaño va desaparèixer durant un temps de la circulació i, un cop va ser detinguda a França, va passar més de vint anys a la presó. El 2017 va sortir definitivament en llibertat. En l’actualitat, segons algunes fonts, viu al sud de França i col·labora amb una associació humanitària sense ànim de lucre.
A la Tigresa, que va cometre el primer assassinat amb tot just vint anys, li atribueix Clara Usón una vocació infantil de bombera. Em pregunto quin esdeveniment crucial de l’adolescència la va allunyar d’aquella primera vocació i la va convertir en una terrorista, condemnant-la a viure com a tal almenys fins que, complerts els cinquanta-tres anys, va acabar de pagar els seus deutes amb la societat. En quin moment una persona desitjosa de salvar vides va decidir que no “havia de conformar-se amb salvar unes quantes vides quan podia salvar tot un poble”?
La pregunta sobre en quin moment es decideix el destí d’una persona ens la planteja sovint la literatura. Si la novel·la Patria ha seduït tants lectors és, entre altres coses, perquè està plena de moments així, moments que determinen per sempre el destí d’un grapat de persones, fossin víctimes o victimaris o gent pròxima als uns o els altres. No és l’únic llibre en el qual Fernando Aramburu parla d’això: també ho fa a Los peces de la amargura, Años lentos, Hijos de la fábula... I, per descomptat, Aramburu no és l’únic que ha escrit sobre això: també ho han fet Bernardo Atxaga, Iban Zaldua, Aixa de la Cruz, Edurne Portela...
La incorporació de joves a l’organització terrorista seguia gairebé sempre el mateix patró: primer es freqüentaven grupets que compartien el mateix sentiment d’inadaptació, d’aquí es passava a participar en manifestacions i actes de protesta, després es començava a col·laborar amb la kale borroka... Tot passava molt de pressa. Quan el noi o la noia se’n volia adonar, ja era en alguna carretera del sud de França, esperant que algú d’ETA se’n fes càrrec i li assenyalés un objectiu. Aleshores la seva vida ja no tenia marxa enrere: intervindria en qui sap quants atemptats més, fins que la policia l’acabés detenint. Després, ja a la presó, tindria temps de preguntar-se en quin moment de la joventut el seu destí havia quedat marcat de manera irreversible.
En quin moment una persona desitjosa de salvar vides va decidir que “podia salvar tot un poble”?
Una altra de les preguntes que aquests llibres plantegen és què passa pel cap d’aquells joves quan accedeixen a acostar-se a un ciutadà qualsevol i li disparen un tret al cap. Durant els anys noranta vaig estar diverses vegades al bar Frontón, un dels clàssics de Tolosa. Va ser allà on, una mica més tard, a l’estiu de l’any 2000, el socialista Juan María Jáuregui va ser assassinat de dos trets al clatell. Els que hagin vist Maixabel, l’estremidora pel·lícula d’Icíar Bollaín, recordaran les converses de la vídua i els assassins dins d’un programa de justícia restauradora. L’etarra interpretat per Luis Tosar, inicialment remís a participar en aquelles trobades, s’acaba esfondrant: per descomptat que no sabien qui era Jáuregui!, i tampoc no sabien que per les seves activitats antifranquistes havia passat més d’un any a la presó!, a ells els havien dit qui havien de matar i ells s’havien limitat a complir ordres...! No gaire diferent és la confessió d’Idoia López Riaño recollida a Las fieras: “Nosaltres no matàvem persones. Jo no havia vist aquells homes en la meva vida. Ni tan sols sé quina cara feien”. Només així s’entén que fossin capaços de matar tanta gent a sang freda.
D’aquí poc més d’un mes farà quinze anys de l’últim atemptat mortal d’ETA. D’una banda, es diria que va passar ahir mateix i, de l’altra, fa la sensació que tot allò queda molt lluny, a l’avantsala de l’oblit. Que bé que novel·les com aquesta de Clara Usón s’ocupin de mantenir viu el record d’aquell fenomen atroç.
Lee también
