No és tan habitual que un director de cinema es coli en les tendències de les xarxes –molt menys, si no és divendres d’estrenes– i en general no sol ser bona notícia. Per al cineasta, dic. Quentin Tarantino ho va aconseguir a última hora de dissabte i es va mantenir durant tot el diumenge gràcies a un aldarull ocorregut en un restaurant de Nova York. Un activista propalestí de xarxes socials, Crackhead Barney, el va assetjar a l’interior del local i, quan va ser expulsat per la propietat, el va esperar al carrer per prosseguir la fustigació verbal contra el cineasta. El motiu és el suport explícit de Tarantino al govern d’Israel, on resideix des que va contraure matrimoni el 2018 amb la model Daniella Pick –cineasta seixantí es casa amb una model 21 anys més jove, l’habitual– . Des de la seva residència a Tel-Aviv, el director ha manifestat en repetides ocasions la seva adhesió a la causa israeliana i el seu amor per la ciutat de Tel-Aviv que ha descrit com “la seva veritable llar”. Després de l’atac terrorista de Hamàs contra Israel, l’octubre passat, Tarantino va voler fer honor a la tradició d’“estrella de cinema visita a les tropes” que va fixar Marilyn Monroe el febrer del 1954 amb la seva actuació davant les tropes nord-americanes en la guerra de Corea i va anar a expressar la seva adhesió a l’exèrcit israelià que emprenia la invasió de Gaza. Es va fotografiar amb els soldats posant davant un helicòpter de combat i el compte de la xarxa abans coneguda com Twitter d’un lobby projueu dels Estats Units anomenada @IsraelWarRoom –el lema del qual és “els enemics d’Israel no dormen, nosaltres tampoc”– va difondre la imatge.
La història va adquirir llavors certa notorietat, tot i això la matança no havia adquirit aquelles setmanes les dimensions genocides que després va anar cobrant i l’assumpte, almenys a aquest costat de l’ Atlàntic, es va oblidar. L’aldarull d’aquest cap de setmana a Nova York ha fet que molts descobreixin ara amb estupor i indignació que el que fos enfant terrible del cinema ultraviolent dels noranta sigui, ara que ja ha complert els seixanta, del costat dels que bombardegen hospitals i campaments de refugiats. Torno a escriure-ho, a tall de subratllada: “El que fos enfant terrible del cinema ultraviolent dels noranta sigui, ara que ja ha complert els seixanta, del costat dels que bombardegen hospitals i campaments de refugiats”.
A aquest procés pel que els més brillants i irreverents, que van marcar a les seves generacions i van il·luminar tota mena de felices novetats culturals,es converteixen en prejubilats reaccionaris alguns ho anomenen savaterització . D’altres prefereixen al·ludir a la pròstata i a les freqüents visites nocturnes al bany. I els més verinosos parlen de “píndoles blaves”, i no precisament citant la cèlebre novel·la gràfica sobre la sida de Frederik Peeters. Però, si bé les innovacions del llenguatge sempre són dignes de celebrar, d’aquest procés se’n diu cinisme. I encara que es pretén lucidesa, es compon sempre de rendició i mandra. Res més.
Lee también
