De vegades el dissabte s’allarga i el diumenge es desplega com un somieig sense data ni temps. És probable que el madridisme pensés això ahir, després d’haver allargat la seva celebració. De ser així, les tendències dominicals només afegeixen confusió perquè, fora dels hashtag s mitinguers de la campanya permanent en la qual vivim des del 2018 i de les habituals tendències esportives de cada diumenge, de les quals els dono fe tots els dilluns, la paraula del dia a Espanya era “URSS”, de manera que assaltava una sensació borrosa de temps passat cernent-se com una tempesta d’entretemps sobre el present.
Els motius de la tendència eren epíleg d’una altra de registrada en les 48 hores anteriors: “OTAN”. El permís de l’organització atlantista perquè les tropes ucraïneses utilitzin armes occidentals en operacions dins de territori rus va provocar una combinació de nostàlgia, irritació i por de l’escalada del conflicte des de divendres, que va derivar en una discussió sobre qui va guanyar la Segona Guerra Mundial i com es portaven Hitler i Stalin, en una aplicació rigorosa de la llei de Godwin, amb el mateix interès per a la historiografia contemporània que una discussió futbolística.
Rússia exhibeix a Moscú vehicles i armament militar dels països occidentals capturat a Ucraïna
La nostàlgia, un dels símptomes més patents dels mals del present, s’expressa amb molta intensitat en l’enyorança de la guerra freda per una raó òbvia: és un relat binari en el que és fàcil alinear-se i que proposa una interpretació dicotòmica del món, és a dir, el contrari al relativisme postmodern, que és tot confusió, complexitat i matisos.
L’escalfament polític d’ Occident, això que els mateixos mitjans que l’alimenten anomenen “polarització”, enardeix la població, que tendeix a expressar-se de forma categòrica i hiperbòlica sobre el que s’esdevé, i en aquest marc és molt fàcil enyorar interpretacions del món com una lluita entre dues propostes antitètiques del benestar social. L’OTAN i l’URSS es converteixen així en dos fetitxes més que afegir a tots els relats en 625 línies amb què se’ns està omplint l’actualitat que surt als nostres monitors de 4K. Intercanvis irats, enyorats i molt sovint violents que poden ser comunicació, però no són conversa.
L’enyorança de la guerra freda és un filtre mental davant el món que obeeix al mateix mecanisme pel qual sovintegen teories al·lucinades sobre el present, com veure en la nova tolerància una “dictadura woke ” o considerar que la pandèmia va ser un experiment d’inoculació de xips de control mental, que –lògicament– són gairebé sempre els mateixos.
L’únic útil és que en el debat van acabar sortint unes declaracions de Nacho Cano del setembre del 2023 que no haurien de caure en l’oblit, que a aquesta vida hi hem vingut a divertir-nos, sense Trancas i Barrancas: “Si no haguéssim descobert Amèrica, la Segona Guerra Mundial l’hauria guanyat Hitler”. Al seu plec de càrrecs apareix just per darrere de rimar “ Nueva York” amb “jamón de York”.
Lee también
