La democràcia és un règim formal, com ho són les relacions internacionals. Aquesta expressió al·ludeix al respecte de les formes, d’unes maneres delicades que fan que fins i tot països amb règims dissímils puguin mantenir relacions diplomàtiques funcionals que, en darrer terme, és el que ens separa a tots de la guerra. Com la cortesia quotidiana és el que ens allunya a tots de la violència. Les convencions permeten que en el més dur de la guerra freda hi hagués un telèfon vermell que va salvar la humanitat del desastre durant la crisi dels míssils de Cuba o que Richard Nixon viatgés a la Xina en el més cru del cru hivern nuclear. L’ús institucional d’aquell llenguatge codificat, subtil i fràgil, és la forma més sofisticada de la civilització i és el que permet que, per exemple, els supervivents de l’atac de Bamian, a l’ Afganistan, país sota el domini dels talibans, puguin tornar a Espanya.
Durant tot el cap de setmana van ser tendència a Espanya les astracanades del president argentí, Javier Milei, la visita del qual ha marcat una fita en les relacions entre els dos països: un cap d’Estat es planta en un país amic sense atendre compromisos diplomàtics i sense visitar als caps d’Estat i de Govern del país que l’acull. Per arrodonir el desastre, va dedicar greus insults al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i a la seva esposa. És poc probable que aquest atemptat a les regles de la multilateralitat i de la diplomàcia tingui conseqüències polítiques greus a mitjà termini en les relacions entre els dos països perquè, en el fons, ningú no s’acaba de creure que l’absència de saber estar del president argentí sigui representativa de la posició del país. La crida a consultes de l’ambaixador és, no obstant això, un avís seriós per a l’aixafaterrossos que li recorda que les normes li preexisteixen i li sobreviuran.
Per l’altre costat, els representants de la Il·lustració Fosca, integrants destacats de la Internacional Reaccionària que s’han donat cita a Madrid –per a felicitat de Vox i preocupació del PP, que l’últim que necessita és que el seu soci preferent evacuï en la font del ponx els seus lixiviats il·liberals– presumeixen d’haver superat els complexos i conduir-se amb franquesa. Aquella pretensió de virtut en la sinceritat, un fenomen preadult del qual hem vist molts exemples en els realities d’aquests vint anys (“jo et soc sincera, tia”, com a avantsala de totes les grolleries), és una de les estafes rutilants del present. La vida en societat descansa en el respecte, forma elegant de manca de sinceritat que sosté les nostres vides i que consisteix a desitjar el bon dia a qui no li ho desitgem i a evitar expressions de sinceritat no sol·licitades. Qualsevol altra cosa és acudir en pilotes a una festa de gala, una naturalitat que només acredita gent que viu en el bosc, menja baies i no es dutxa mai. Se suposa que els que van posar amb el president incivil sabien el que feien. Si no és així, més d’hora que tard algú els ho farà saber.
Lee también
