Guanya la dreta, però no venç Feijóo

Ni rastre del plebiscit sobre Pedro Sánchez . Euro­pees, europees ho són, i esclar que ho van ser amb una abstenció de més del 50%. Amb aquests comicis, la marató electoral ha arribat al final, però no la guerra de posicions pel control de la direcció d’ Espanya, que continua viva. Si bé el PP guanya amb 22 eurodiputats el PSOE, amb 20, i això sempre és millor que perdre, realment Alberto Núñez Feijóo no venç. Acaba el cicle igual que el va obrir, guanyant les eleccions, però sense veure’s ratificat en les dues apostes estratègiques: reduir Vox a la mínima expressió i expulsar el president del quadre de comandaments, si pot ser, moralment. Queda molt lluny de les expectatives del març del 2024, quan la diferència d’escons amb el PSOE va arribar a ser de sis: 24 PP, 18 PSOE.

A estones, Feijóo es va veure com José María Aznar el 1994, amb aquells sis eurodiputats d’avantatge que després serien definitius per a les generals del 1996 davant l’últim ball de Felipe González . Volia fer servir unes europees per corregir el resultat no esperat de les generals anteriors, les del 1993 i les del 2023. Des d’aleshores, les europees no han estat mai tan definitòries com les d’ahir. Aquells sis escons de diferència que Feijóo va arribar a “assaborir” van brillar per la seva absència, perquè Vox, lluny de desaparèixer, té el millor llibre de fotos de la dreta europea amb sis eurodiputats i, a més, va entrar l’ OPNI Alvise amb sis.

El 9-J també és una victòria estratègica del president, aquest guanyar tot i perdre

Conclusió: el resultat final ens diu que el 23- J no va ser un accident i que l’ombra és allargada. És que Espanya és diversa, plural, complexa i el PP continua sense tenir definit i resolt el seu paper protagonista a la dreta espanyola, des que l’espai de centredreta PP es va col·lapsar a les europees del 2014. Llavors, el PP, UPyD i Cs van sumar, junts, 22 eurodiputats de 54. Per posar-ho en context, el 2009 el PP de Jaime Mayor Oreja en va obtenir 24 per una única acta per a UPyD, que tot just començava a caminar. El 2024, una dècada després del col·lapse, hi ha tres opcions de dreta que juntes sumen 31 eurodiputats de 61. Això fa pensar. També que Alvise tingui els mateixos escons que Sumar. Per un, majoria absoluta, però 31. I això sí que és rellevant, perquè venç la dreta –a diferència del 23- J–. Això sí, Feijóo perd el plebiscit. Per això, no venç. I també perd l’aznaritat i la malenconia d’unir en unes sigles sota el mateix paraigua tota la dreta. No és l’any 1999 ni el 1994.

Caldria preguntar-se si el líder del PP tindria assegurada una investidura, per exemple, amb aquella aritmètica de 31. Feijóo acceptaria els vots d’ Abascal i Alvise per ser president del Govern central? D’això anirà aquesta legislatura que tot just comença, amb la llei d’Amnistia de camí al Constitucional i el seu desplegament pendent de les tortuositats de cada jutjat. També esperant el TJUE.

El 9- J també és una victòria estratègica del president, aquest guanyar fins i tot perdent. El gir a la dreta de les municipals i autonòmiques del 28- M, la clarificació de Sánchez el 23- J, la llei d’Amnistia, el soroll, l’ambient irrespirable i el carrusel electoral no han servit a Feijóo per eliminar contrincants d’ultradreta. Al contrari, els ha duplicat i vitaminat llançant-los cada vegada més aigua com als Gremlins.

Hi ha un gran malestar al context internacional. Mana la dreta al concert mundial, i Espanya, a diferència del 2014, també ha basculat cap a les dretes. Europees, europees ho són i fa temps que les europees no són tan rotundes com les del 1994 per preparar el terreny cap a la Moncloa, però sempre són indicatives i deixen pòsit. El 2014, que va guanyar el PP, van servir per al momentum con­fluències i Podem del 2015 i per anticipar les generals d’aquell mateix any i del 2016, que també va guanyar el PP, però no va vèncer. Tot i això, la moció de censura del 2018, encara que no ho sembli, es va començar a escriure el 2014. Només faltava esperar que es concretés el votat. Quin és el pòsit d’aquestes europees? Venç la majoria de l’M-30 amb 31, quan havia de vèncer la majoria perifèrica i transversal. A França s’han convocat generals en una Europa en flames, però a Espanya comença la legislatura en què s’haurà de tornar a unir l’esquerra. Amb Ursula von der Leyen al costat de Manfred Weber , anunciant que el PP pactarà amb els socialistes a la UE. “Construirem un bastió contra l’extrema dreta”. Hi va haver un plebiscit en aquestes europees des del principi: Sánchez o Weber. Ho vam escriure el 4/XII/23. Va guanyar Sánchez, va perdre Weber.