Tot Estat necessita unes fronteres i les del palestí han estat llargament disputades. En el pas que va fer ahir el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, de reconèixer la sobirania dels palestins va al·ludir a les línies divisòries que es van establir el 1967. Són les mateixes que va reclamar el líder de l’ Organització per a l’ Alliberament de Palestina ( OAP), Iassir Arafat, en la Declaració d’independència de Palestina el novembre del 1988, i que representen menys d’una quarta part de la Palestina històrica.
Després de diversos anys de reclamar els drets sobre l’antic territori, una àrea que inclou l’actual Estat d’Israel, el moviment nacional palestí va renunciar a la seva reivindicació el 1988 “ amb l’objectiu d’aconseguir la pau i posar fi al conflicte”, afirma el Departament d’ Afers de Negociacions de l’ OAP en el seu portal web. “El lideratge palestí va limitar les seves aspiracions nacionals a la condició d’ Estat al 22% del mandat de Palestina”, afegeix. Aquest territori minvat inclou Cisjordània, la franja de Gaza i Jerusalem Est com a capital.
Aquesta divisió es basava en les línies de l’armistici àrabo-israelià del 1949 que es van pactar entre Israel i els seus veïns Egipte, Jordània, Líban, i Síria. Els acords van posar fi a la guerra del 1948, i van donar control a Egipte sobre Gaza i a Jordània sobre Cisjordània.
El preludi d’aquella guerra, que va acabar amb la proclamació de l’ Estat d’Israel i va provocar el violent èxode de centenars de milers de palestins en l’anomenada nakba , va ser el pla de partició proposat per l’Assemblea General de las Nacions Unides el 1947, que assignava a l’ Estat jueu el 55% del territori i el 45% a un Estat àrab. La comunitat internacional va reconèixer la creació de l’ Estat hebreu poc després del 1948.
Uns 700.000 israelians s’han anat assentant en territoris que no es reconeixen com a part del seu país
L’armistici del 1949 també va establir les línies de separació entre Israel i Cisjordània, coneguda com la línia verda, que va estar vigent fins al 4 de juny del 1967, data després de la qual Israel va iniciar la guerra dels Sis Dies, entre el 5 i el 10 de juny. Va ser llavors quan el país hebreu es va enfrontar a tres fronts als exèrcits d’ Egipte, Síria i Jordània, els va derrotar de manera fulminant i va transformar el tauler de la geopolítica a l’ Orient Mitjà. Israel va ocupar militarment i administrativament tots els territoris que avui reclamen els palestins. I que l’ONU descriu com a “territoris palestins ocupats”. Des d’aleshores, Israel ha construït assentaments dins d’aquests territoris així com el mur d’annexió al nord de Cisjordània.
El desembre del 2016, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar una resolució en què afirmava que “l’establiment d’assentaments per part d’Israel al territori palestí ocupat des del 1967, incloent-hi Jerusalem Est, no té validesa legal”.
Israel, per la seva part, considera Cisjordània, la franja de Gaza i Jerusalem Est com a “territoris en disputa” perquè, segons diverses resolucions de l’ONU, les fronteres definitives d’aquests territoris hauran de ser decidides en un acord entre les dues parts en conflicte. És a dir, quan es negociï la creació dels dos estats en un futur, una via que defensen els Estats Units, el Regne Unit i altres aliats d’Israel. Per contra, Espanya, entre els molts països que han reconegut l’ Estat palestí, creu que el reconeixement de la independència palestina ha de ser un pas previ a les negociacions.
“Molts israelians no consideren les línies del 1967 com a base per traçar fronteres, les consideren línies arbitràries d’armistici que van separar les tropes israelianes i àrabs el 1949”, explica el Centre S. Daniel Abraham per a la Pau a l’ Orient Mitjà, una oenagé nord-americana que ha treballat per facilitar un acord de pau a la regió, al seu web. Un dels arguments és el qüestionament que Israel hagi de tornar territoris que va guanyar en guerres defensives.
Les fronteres del 1967, a què va al·ludir ahir Pedro Sánchez, van ser assumides per Arafat el 1988
Altres consideracions que té en compte Israel són relatives a la seva seguretat i a l’existència de barris jueus a Jerusalem Est així com en els assentaments a Cisjordània, segons la mateixa organització, a què no vol renunciar. En total, prop de 700.000 israelians viuen més enllà de les línies del 1967, segons l’oenagé israeliana Peace Now.
Les fronteres també han estat motiu de disputa dins del mateix moviment nacional palestí. L’ Autoritat Palestina, que governa de facto Cisjordània i és el Govern palestí reconegut per la comunitat internacional, ha defensat la terra reclamada per Arafat, mentre que Hamàs, que es va crear el 1988 per desmarcar-se precisament de les aspiracions de l’ OAP, va reclamar durant molt de temps la totalitat de la Palestina històrica. La carta fundacional del grup islamista assegurava que “renunciar a qualsevol part de Palestina significa renunciar a la religió” de l’islam. Tot i això, el 2017 i després de deu anys de governar a Gaza, Hamàs va canviar els seus estatuts i va reconèixer les fronteres del 1967, en un sorprenent gir que Israel va titllar d’engany.
