El 1996 va tenir lloc a l’Ivam Centre Julio González (València), que llavors dirigia Juan Manuel Bonet, l’exposició Erik Satie. Del Chat Noir a Dadà. Una de les obres notables d’aquella mostra comissariada per Ornella Volta era l’oli de Santiago Rusiñol Estudi d’Erik Satie (París 1891). Avui pertany a la Generalitat de Catalunya, gràcies al llegat de la família Maragall. Una cartel·la ens n’informava sobre el context històric: “Exposat per primera vegada a la Sala Parés, el novembre del 1891, aquest quadre és l’únic que mostra la casa d’Erik Satie, ja que ell, gelós de la seva intimitat, sempre va prohibir el pas a tothom. Rusiñol va regalar el quadre al poeta Joan Maragall, que havia contribuït, amb el poema Montserrat, al primer espectacle d’ombres d’ Els Quatre Gats”.
Em va impressionar que Rusiñol fos l’única persona a qui un dels millors músics de l’època va permetre no només accedir a la seva intimitat, sinó també representar-la mitjançant una pintura. Erik Satie és l’autor d’algunes de les millors peces per a piano que s’han compost: les Gnossiennes números 1 i 3. I Rusiñol va ser un artista i escriptor barceloní. Tot i això, el 1996 aquella exposició no va interessar cap dels museus i centres d’art llavors operatius a Catalunya, com tampoc la que l’acompanyava a l’Ivam aquella tardor, dedicada al poeta barceloní Juan Eduardo Cirlot i a la seva relació amb les arts. El problema, pel que sembla, és que Rusiñol era un burgès, i Cirlot, un presumpte nazi irracional. Els dos casos d’indiferència davant el millor de la pròpia cultura són significatius. Representen la pèssima política cultural institucional que durant molt de temps hem patit a Catalunya.
Recorda la relació de l’art i la cultura catalana amb la francesa
Des d’aleshores, bastantes coses han canviat i avui hi ha a Barcelona institucions que, com el MNAC o el Museu Picasso, saben valorar les exposicions històriques capaces de recordar, reconèixer i donar a conèixer les contribucions dels artistes catalans i les relacions amb els col·legues d’altres països.
La notícia de la reaparició a Barcelona d’un quadre de
Degas que no s’havia exposat durant més de setanta anys pot suscitar diverses reflexions. En primer lloc, ens recorda la necessitat de –precisament– recordar la profunda relació de l’art i la cultura catalana amb la francesa.
Els catalans som afrancesats, o ho vam ser durant molt de temps. Per entendre Picasso, Nonell, Casas i Rusiñol cal conèixer Degas, Lautrec,
Cézanne. La bevedora d’absenta de Degas s’assembla
a la drogoaddicta pintada
per Rusiñol (i a altres personatges, també de Munch).
Degas ambChristineiYvonne Lerolle
Finalment, una previsió patrimonial: el dia que s’aprovi al nostre país una bona llei
del mecenatge sortiran a la llum moltes obres notables que havien estat fora de l’abast del públic.