Des que es va anunciar que Megalópolis , el nou treball de Francis Ford Coppola, competiria al Festival de Canes, l’expectació era màxima. Però una vegada començat el prestigiós certamen, acompanyat per un ressorgir del # MeToo, la notícia de la presència del gran director dels Estats Units, artífex de l’aclamada sèrie d’ El padrí i Apocalypse now , s’ha vist entelada per les acusacions d’un comportament inapropiat al set de rodatge. Una conducta que fonts anònimes de la producció van assenyalar a The Guardian que anava des de petons no consentits fins a extres que anaven en top less a passar-se hores fumant marihuana a la seva caravana mentre la resta de l’equip esperava ordres. Presenciaríem llavors a la Croisette la caiguda d’un tòtem, autèntica llegenda viva del cinema? Res d’això. Si més no, de moment.
El festival que dirigeix Thierry Frémaux s’ha fet el desentès per unes crítiques que ni tan sols els periodistes –a qui Coppola ha demanat que li diguin només Francis– han volgut qüestionar a la multitudinària però curta roda de premsa celebrada ahir amb el somrient director acompanyat de dues de les seves netes, el seu fill Roman i el seu orgullós elenc d’actors i actrius, encapçalats per Adam Driver i Giancarlo Esposito. Respecte absolut al mestre, que ha dedicat el film a la seva dona i documentalista Eleanor, morta el 12 d’abril.
Hi havia moltes mans aixecades que esperaven torn, però les preguntes se centraven només en la seva ambiciosa i desconcertant pel·lícula, que sí que ha naufragat. I en to Titanic . Veurem què n’opina el jurat de la secció oficial.
El director ha invertit en la pel·lícula 40 anys i 120 milions de dòlars de la seva pròpia butxaca
Sembla que l’ambient de caos que descriuen alguns dels membres anònims de l’equip ha fet efecte en el resultat d’una obra excessiva, boja i sobrecarregada. Per moments, vulgar. Res a veure amb el geni d’altres èpoques. Un projecte somiat en què ha invertit quatre dècades i 120 milions de la seva pròpia butxaca, en part gràcies a la venda de les seves pròpies vinyes perquè cap estudi de Hollywood no estava per la feina. Poca broma. Que amb Apocalypse now es va jugar els estalvis i li va sortir bé –segona Palma d’ Or inclosa–, però amb Història d’amor la patacada va ser tremenda. Tot indica que passarà el mateix amb aquesta història que reflexiona sobre el pas del temps i la necessitat d’aconseguir un món millor a través del retrat d’uns Estats Units que es descomponen a l’estil de l’ antiga Roma. I això tot i els deu minuts d’ovació que va rebre el cineasta de 85 anys després de la projecció de gala al Gran Teatre Lumière, on visiblement emocionat va insistir en “la importància de la paraula més bonica en qualsevol idioma: esperança ”. Molt pocs la qualifiquen d’obra brillant. La gran majoria la considera “un disbarat”. A la projecció de premsa, hi va haver esbroncades i tebis aplaudiments.
El cert és que estem davant una obra a contracorrent i inclassificable que es presenta com una faula per la qual pul·lulen personatges d’allò més estrambòtics. Alguns pensen que estan recitant Shakespeare i d’altres directament es camuflen sota una disfressa de polític populista, com el que interpreta un Shia Labeouf ansiós de poder. “La tendència al món actual és la d’anar cap a una neodreta, fins i tot feixista, i això és una cosa que fa por. Per això, el paper de l’artista és il·luminar la vida contemporània, fer llum sobre el que està passant al món”, va dir ahir Coppola a la sala de premsa, on va arribar amb retard i recolzat en un bastó.
A través del text clàssic La conjuració de Catilina , de Gai Sal·lusti, la primera monografia històrica de la literatura llatina, el director traça un diàleg entre l’ antiga Roma i el present, ambientat en una Nova York que es fa dir Nova Roma i on regna la corrupció, les bacanals i fins i tot hi ha gladiadors. La història comença just amb un Adam Driver que des de dalt de l’edifici Chrysler fa màgia i atura el temps. L’actor encarna César Catilina, un visionari arquitecte –funciona d’alter ego del realitzador– que vol construir un model de ciutat basat en el bé comú a fi d’evitar el col·lapse social en un món en absoluta decadència, una utopia que xoca amb els interessos polítics i econòmics de l’alcalde Ciceró ( Esposito).
“No m’ha importat mai arriscar els meus diners, només m’importen els amics”, admet
Si bé la idea original la va començar a gestar durant el caòtic rodatge d’ Apocalypse now , Coppola confessa que “no sabia que la política d’avui la faria tan rellevant”. El que sí que té clar és que “sempre he fet el que he volgut” i que “no m’ha importat mai arriscar els meus diners, només m’importen els amics, que no et deixen mai tirat”. Total, què hi fa tenir o no al compte 120 milions de dòlars? Tot i la seva avançada edat, ja està pensant en noves històries i augura que “d’aquí vint anys seré aquí”. Si és amb una altra proposta com aquesta, valdrà més que no, Francis.
