Amb la fotografia de Xavier Cervera als candidats a la presidència de la Generalitat a la desembocadura del Besòs, la tradició instaurada per Pedro Madueño fa 40 anys. Quatre dècades retratant l’estrany consens que, excepte en comptades ocasions, ha presidit la política catalana i que ha fet d’aquest ritual un fet diferencial.
Madueño recorda com a un jove fotoperiodista se li va acudir la idea d’ajuntar els presidenciables catalans la jornada de reflexió. “Jo havia arribat a La Vanguardia el 1983, amb 23 anys. L’any següent, Manuel Ibáñez Escofet em va encarregar fotos de cartells i d’ambient electoral per publicar el dia de les votacions. Vaig suggerir la possibilitat d’ajuntar els candidats la jornada de reflexió. No s’havia fet mai, però estava convençut que si Jordi Pujol deia que sí, tots els altres també acceptarien”, explica el pare de la idea
Pujol va dir que sí a la idea del fotoperiodista i la resta de candidats el van seguir en aquella primera experiència
Efectivament, Pedro Madueño va traslladar la seva proposta al president de la Generalitat. Va ser rebut al seu despatx on, amb l’ajuda d’un dibuix (un senzill story board ) li va presentar la proposta per asseure al voltant d’una urna –la que es feia servir a les eleccions del comitè d’empresa del diari– els cinc principals candidats d’aquelles segones eleccions al Parlament. La resposta de Pujol va ser immediata, sense titubejos: “ Fem-ho. Això només es pot fer a Catalunya”.
El president no estava gens equivocat. Madueño va intentar alguna vegada reeditar l’experiència catalana a Madrid, però amb Felipe González i José María Aznar com a principals galls del corral allò va resultar impossible.
Amb el temps, “el retrat del consens”, una denominació encunyada per l’actual director adjunt de La Vanguardia Enric Juliana, es va convertir en tota una tradició. La fotografia sempre s’ha ffet durant la jornada de reflexió, les primeres a les dependències de la redacció de La Vanguardia al carrer Pelai, fins que el 1995 va sortir al carrer.
Aquella primera foto de fa
40 anys era també el “retrat del poder”, assenyala Madueño mostrant aquella escenografia tan “seriosa”. En una segona fase hi va haver una evolució del concepte i l’autor va començar a retratar els protagonistes de les eleccions en una actitud més semblant a la del ciutadà corrent, més quotidiana. I en la tercera etapa, l’actual, la imatge es va associar a l’actualitat.
Pedro Madueño, que també ha retratat els alcaldables de Barcelona per a les eleccions municipals, admet que en algunes ocasions la producció no ha resultat gens fàcil. Per exemple, el 1995, quan la tradició, ja establerta i amb un únic parèntesi el 1988 (el 2017 les circumstàncies de la política catalana també impedirien respectar-la), es va traslladar per primera vegada fora del diari, a un balcó de la Pedrera, ennegrida en aquells temps per la contaminació que tant afecta la pedra gaudiniana. Un muntatge complicat que va obligar a col·locar una grua en ple passeig de Gràcia. O el 2012, quan Madueño va tenir la pensada de portar els aspirants a la presidència de la Generalitat a un pont en construcció de l’AVE al Baix Llobregat. “Vam haver de moure el pont i pintar-ne la meitat”, rememora l’autor d’aquella fotografia.
Jordi Pujol va ser el facilitador de la primera fotografia . “És el polític amb qui més relació he tingut. Van ser 23 anys! Ell era molt conscient de la importància de la imatge en la política i de la photo opportunity ”. En aquesta tradició de la política catalana que és la foto dels candidats a la presidència de la Generalitat, el líder convergent és, amb el seu successor Artur Mas, qui més vegades hi apareix, quatre en total. Amb dues fotos cadascun hi ha els socialistes Raimon Obiols i Pasqual Maragall, el popular Aleix Vidal-Quadras i el republicà Àngel Colom.
Cada imatge té la seva anècdota. A la primera, Madueño, que sempre es va imposar com a norma no pensar en la foto electoral fins un mes abans de la celebració dels comicis, va col·locar l’urna equidistant de les cadires on havien de seure els cinc candidats, però el socialista Raimon Obiols va anar movent el seu seient cap al centre de l’escena. Aquella recerca de la centralitat política va quedar reflectida a la portada de La Vanguardia del 28 d’abril del 1984, en la qual el presidenciable del PSC apareix pràcticament de costat amb Jordi Pujol.
La foto del balcó de la Pedrera per poc no es va poder fer. Es va salvar per tot just cinc minuts, el temps que va trigar entre el tret final de Madueño i la caiguda d’un autèntic diluvi sobre Barcelona.
El 1999 l’escenari triat va ser l’escola Sagrada Família de l’Eixample barceloní. En aquelles eleccions calia elegir el primer president català del segle XXI, el que coneixerien les noves generacions que apareixen a la imatge. Per envoltar els candidats d’aquells futurs votants va caldre mobilitzar tot el centre educatiu. També va tenir algunes dificultats la portada de La Vanguardia del 16 de novembre del 2003, que va traslladar els candidats a una tanca publicitària, pintada amb els colors de la senyera, a Gavà. El candidat del PP, Josep Piqué, patia vertigen i fins a l’últim moment es va haver de mantenir una bastida de protecció per evitar problemes. O la del 2012, que va requerir traslladar un vaixell fondejat al Reial Club Nàutic de Barcelona del port a un dic sec per simbolitzar el nou rumb de la política catalana.
