El rei Théoden ha mort. L’actor Bernard Hill, cèlebre per les seves morts gallardes en els camps de Pelènnor i les aigües gèlides de l’ Atlàntic Nord, va morir ahir als 79 anys després d’haver pres part en tres títols guardonats amb l’Oscar a la millor pel·lícula, Gandhi (1982), Titanic (1997) y El retorn del rei (2003), i d’haver format part de l’elenc d’un serial televisiu que va captivar una generació, l’adaptació de la BBC de tres novel·les de Robert Graves titulada com la primera d’aquestes: Jo, Claudi . El dol a les xarxes socials va demostrar la potència de la cultura pop per consolidar icones, i es van convertir en tendència els extraordinaris soliloquis que les guionistes Philippa Boyens i Fran Walsh van escriure en l’adaptació de la trilogia tolkieniana.
Per descomptat, en un hàbitat tan donat a la testosterona i l’èpica com les xarxes socials, entre les cites més repetides ahir destacava la seva arenga final als genets de Ròhan, abans d’iniciar la càrrega a Mines Tirith, que a la fi acabaria costant-li la vida: “Avanceu sense temor de la foscor, lluiteu, lluiteu, genets de Théoden. Cauran les llances, es trencaran els escuts, però encara restarà l’espasa. Roig serà el dia fins al néixer del sol. Cavalqueu, galopeu, cavalqueu, fins a la desolació i el final del món. Mort, mort, mort! Endavant, eorlingas”.
Però, malgrat l’esforç radiotelevisiu per dibuixar-nos en l’hora final, no som allà, estem en el funeral d’un home adust que, com va assenyalar el mestre Alfred Hitchcock, disposava del més important per a la seva feina, la fisonomia. Bernard Hill tenia profundes marques a l’entrecella, celles sempre arrufades, senyal de pesadesa i ferocitat tan indiscutibles que els equips d’attrezzo de Batman sempre li tracen aquells profunds solcs a la caputxa. Aquella severitat li va permetre ser el rei de Ròhan, governador del Fold Oest sobre les prades de La Marca des de la ciutadella d’ Edoras, als peus d’ Ered Nimrais, les Muntanyes Blanques. Quan va desterrar de palau a Grima, Llenguade serp –el seu Miguel Ángel Rodríguez–, va descobrir la mort del seu fill i li va plorar a la necròpolis, al peu del mur: “ Simbelmynë sempre ha crescut a les tombes dels meus avantpassats, ara adornarà la tomba del meu fill. Temps negres m’han tocat viure: els joves moren, els ancians s’agostegen. Llàstima viure per contemplar els últims dies de casa meva”. Però no va plantar cara, malgrat la insistència d’ Àragorn. Va fugir a Helm, on el va acorralar un exèrcit formidable al qual va desafiar des del baluard: “Això és tot, Sàruman? Només això pots convocar?”.
Ens deixa, no obstant això, una pena sobre el declinar d’una època, un ocàs que va precedir la victòria: “Què se n’ha fet del genet i el seu cavall? Què se n’ha fet de la banya i el seu reclam? Han passat com pluja a les muntanyes, com vent a la prada. Els dies s’apaguen a l’ Oest, darrere els turons, sumits en l’ombra. Com hem arribat a això?”. Però Helm va resistir.
Lee también
