Ens agrada que parlin de nosaltres fora, encara que sigui bé. Que parlin d’un lluny, encara que sigui bé, és com un acta notarial que existim. Mirem a la tele la retransmissió de la cursa ciclista quan passa pel poble, en comptes de sortir a veure-la a la finestra, perquè la mirada de l’altre, la televisió, és l’estatut d’existència del nostre poble, la certificació que no som Brigadoon –la vall imaginària del musical homònim de la Metro– i que som en aquest món. I si els que parlen de nosaltres són foriatos i clients, tant millor.
Un article de The Telegraph ha estat per això tendència a Espanya aquest cap de setmana. El text, d’una forma un tant frívola –amb el concurs d’un sol testimoni i un refregit de dades ja conegudes i publicades tant aquí com al Regne Unit–, acusava Espanya de jugar amb la salut dels britànics per continuar receptant Nolotil (nom comercial més comú de l’analgèsic metamizol), un medicament, els efectes secundaris del qual rars o molt rars semblen ser-ho molt menys (rars o molt rars) en els pacients britànics i nòrdics, una impressió que encara requereix ulteriors estudis científics que ho ratifiquin, però que a l’ Associació d’ Afectats pels Fàrmacs l’ha portada a denunciar el sistema públic de salut espanyol davant els tribunals.
Al Regne Unit, Canadà, els Estats Units i algun altre país, aquests efectes rars o molt rars no deuen de ser-ho tant perquè han portat a prohibir el fàrmac. A falta de més certesa científica sobre si de debò el metamizol és un risc per a la salut dels anglosaxons, les xarxes s’han omplert d’acudits, els que més, humorades entorn de la freqüència amb la que els springbreakers britànics salten des dels balcons costaners espanyols provant d’encertar la piscina i el diferent risc que per a la salut suposa la ingesta de Nolotil respecte al salt base en xancletes.
Si es prova que existeix aquesta predisposició genètica dels hooligans a desenvolupar agranulocitosi com a efecte advers de l’analgèsic, la cosa és seriosa, però per a les xarxes no existeix tal categoria d’assumptes.
Al marge dels instints tribals més elementals, existeix una altra explicació per a la burla, encara que sigui bé, amb la que els vilatans solem abordar qualsevol vicissitud que empipi els nostres visitants, i ho fem fins i tot amb els del mercat interior, els de la província veïna. En lloc d’estimar els turistes perquè són exactament nosaltres en un altre moment de l’any –com bé explica Jorge Dioni López a El malestar de les ciutats (Arpa Editores)–, i criticar el turisme, que és un model d’explotació depredador del territori i de les persones, fem el contrari: defensar la depredació i vituperar qui gaudeix, com qualsevol de nosaltres, d’uns dies de festa gràcies als drets laborals i el low cost . Ens passa a tots, jo estimo aquest ofici i no tant els seus oficiants. Serà que som rars o molt rars. Encara que sigui bé.
Lee también
