La pell digital és sensible a les erupcions de primavera i aquest cap de setmana la hipòtesi bèl·lica ha esgarrifat les xarxes socials amb el bombardeig –una mica de pa sucat amb oli– de l’ Iran a Israel. Teheran ha demostrat més sentit de la mesura i més responsabilitat geopolítica que els actors principals del genocidi de Palestina i, com si fos el teatre de l’esgrima, va anunciar les seves intencions en temps i forma als contrincants perquè ningú no prengués mal. Està bé, dins de tot el que està malament, que en un món avui a la mercè de nacionalistes d’ultradreta com Putin i Netanyahu la teocràcia iraniana tingui sentit del risc.
En tot cas, l’atac de drons iranians repel·lit per Israel amb el concurs de Washington ha aconseguit que siguin tendència Iran, Israel, Netanyahu, Melendi, els quatre genets de l’apocalipsi, i, per descomptat, III Guerra Mundial.
Descripción de la imagen
El dramaturg Fernando Arrabal insistia fa trenta anys a trencar un plató de TVE perquè tard o d’hora el mil·lenarisme arribaria. I el tenim aquí, una eventual apocalipsi bèl·lica com a forma més ràpida de resoldre l’empremta humana sobre el planeta i la sostenibilitat del nostre consum de combustibles fòssils.
Hi ha un gaudi indissimulable en la manera en què les xarxes socials comenten l’escalada bèl·lica buscada amb tanta barra pel primer ministre israelià per tapar les vergonyes de les muntanyes de cadàvers de nens assassinats. La maledicció xinesa més sagaç, “tant de bo visquis temps interessants”, està pensada per als humans, no per a la seva versió digital, de manera que sembla que el que més anhelem és viure una època carregada d’interès i girs dramàtics, no hi ha res que ens avorreixi més que l’estabilitat política i el tedi històric. Perquè, si ho mirem amb perspectiva –i malgrat que en aquest ofici visquem d’esforçar-nos per donar-li força al guió de la història humana–, hi ha hagut pocs períodes menys luctuosos i vertiginosos que el que s’inicia el 1945, després de la II Guerra Mundial, i les seves escumes ens porten fins aquest dilluns. Fins i tot amb dues guerres als vestíbuls d’Europa que, tret que triomfin els propòsits de Putin i Netanyahu, no ens haurien d’arribar mai.
És curiosa la resistència involuntària a ser figurants en una novel·la-riu sense èpica, i tanmateix els xinesos tenen raó, el millor que ens podria passar –no diguem a russos, israelians, ucraïnesos i palestins– és que callin els canons i tornin els insults a les xarxes sobre qualsevol reality show de moda o sobre el minut i resultat del trencar-se Espanya, la nostra sarsuela.
Al memorable final del món que va recrear el beneït José Luis Cuerda a Así en el cielo como en la tierra (1995), l’apocalipsi era un musical –quan Déu escanya, ofega prou bé, deia Gomaespuma– en el qual el cor cantava: “Apocalipsis, fin de la historia, / juicio final y carne resurrecta”.“ I parlant de la tornada d’allò podrit, ahir també va ser tendència Ferran VII.
Lee también
