Escric aquest article des de l’interior d’un airbus d’ Easyjet que cobreix el recorregut entre Ginebra i Barcelona. Teclejo l’ordinador mentre suporto amb somriure de plàstic els cops de colze del meu veí de fila que intenta menjar un càtering fent contorsions al seu seient. El vol ha arrossegat dues hores i quart de retard. Per descomptat que ningú a l’aeroport de Ginebra ha donat explicacions, el web de l’empresa ha anat pujant i baixant la demora del vol com si fossin les variacions de la borsa i el compte de twitter de l’aerolínia tanca a les vuit i queixi’s vostè demà.
Escric d’ Easyjet com podia fer-ho de tantes altres d’aquelles que serveixen als àpats vi de carinyena com a La venganza de Don Mendo mentre talles la carn amb coberts de plàstic que a l’apretar es trenquen i, com a les pel·lícules de Louis de Funes, van a parar a l’escot de la senyora de tres files darrere.
Potser hauríem de tenir menys vols amb un millor servei
Avui l’excusa ha estat el canvi d’un membre de la tripulació (deu haver vingut caminant des de casa seva fins a l’aeroport). Les dues hores llargues de retard sense explicacions han tingut la traca final amb mitja hora més d’espera a l’interior de l’avió perquè no sé què de l’aeroport suís. Ens hem guanyat el cel a força d’una admirable resignació.
Vaig llegir dissabte a La Vanguardia que l’aeroport de Barcelona té més vols que Barajas. Potser hauríem de tenir-ne menys amb un millor servei perquè el problema no és només del low cost, les que no ho són també tenen inclemències intolerables amb la depriment sensació que hi ha una comoditat global preocupant. Primer perquè hi ha una impunitat aèria que permet que si pretens viatjar al vespre hagis de resar quatre Parenostres al sagrat cor de Jesús perquè, com és habitual, no s’acumulin retards durant el dia. I segon i més sorprenent que l’usuari, en general, ja ni protesta ni es queixa. Hi ha una percepció que a la lletra petita del bitllet hi ha un últim punt contractual on acceptes un et fots.
Com a mínim avui la tripulació és professional i agradable i ens demana disculpes.Passa ara que cada vegada que reservo un bitllet d’avió recordo com de Leslie Nielsen en la delirant Aterra com puguis els hi diu als passatgers del vol: “Només volia desitjar-los bona sort”.
Lee también
