L’anomenen la pena màxima i no m’estranya. Vivim una època en que, gràcies als impactes de la pandèmia del coronavirus, la salut mental ja és cosa de tots. El futbol, que hauria de servir d’exemple, té la més cruel de les depressions que és la tanda de penals. Un penal té el poder de silenciar un estadi i de ser el responsable que un país sencer ensenyi les venes tallades quan es perd un Mundial per la seva culpa.
L’italià Roberto Baggio va declarar: “Continuo sense perdonar-me el penal que vaig fallar a la final del Mundial del 94 contra el Brasil. No hi ha religió que importi, aquell dia podria haver-me suïcidat i no hauria sentit res”. O com Rashford va errar el seu penal a la tanda de la final de l’Eurocopa del 2021 contra Itàlia i va començar una campanya racista pel seu decisiu error.
El porter del Madrid, Lunin, para el penal de Bernardo Silva del Manchester als quarts de final de la Champions
Cert, Maradona, Zico, Pelé, Cruyff han fallat penals decisius però al segle XXI, viure els assenyalaments permanents de futbolistes que passen a la història per un error, on l’element psicològic té un rol preponderant, és insuportable. Les xarxes socials, cada vegada més intolerables, ataquen sense pudor un futbolista que pot arribar a tenir en l’impacte de la seva bota en la pilota l’ànim de tot un país. La resta de futbolistes que han observat l’error, cristianament abraçats en el centre del camp i que només s’han equivocat durant el partit, tenen una redempció més senzilla.
¿Una competició amb milions de seguidors ha de decidir-se amb una tanda de penals?
¿Una competició amb milions de seguidors s’ha de decidir amb una tanda absurda de penals, on la tàctica dona pas a la fortuna i a la psicologia d’un instant? Cal educar els nens amb l’elogi de la derrota, però sense un assenyalament tan cruel perquè el pitjor és que aquella manera de reglamentar el futbol amb les tandes de penals també s’aplica a les categories inferiors. En alevins, en infantils, amb els nens, amb les nenes.
Hi ha poques criatures que sàpiguen suportar i estiguin preparades per a la humiliació del penal fallat que et porta a una eliminació. Les federacions han de variar la manera de decidir el final d’una competició... Una moneda a cara o creu, la repetició del partit dies després... Ja podem anar incrementant la vigilància sobre la salut mental en la societat, quan l’esport més popular té una forma de tortura que és l’insult i humiliació del desgraciat que falla el penal decisiu.
Lee también
