La mort pròpia sempre sembla un personatge inventat. Tant és que el teu cotxe xoqui o tinguis un tumor. Sempre hi ha una mica de perplexitat quan topes amb la mort. Com si la vida no fos accidental i estranya, allò que no ens hauria d’haver passat i que ens ha passat. La mort de Paul Auster, ell mateix ens la va anunciar i va provar de fer-ne literatura, com en un intent de fer-la versemblant. Com sempre passa en els grans creadors, ho va aconseguir per a nosaltres, però, de segur, no per a ell mateix. Estem fets de ficció i seguim així perquè vam creure que Paul Auster era Déu, i la mort era una invenció al país de les últimes coses.
Paul Auster, als vuitanta, també va semblar inventat. Des de les solapes de color crema, atractiu, ulls profunds, havia treballat de guarda d’una finca a França, es tancava, misantrop, a escriure els seus textos amb una Olympia que l’acompanyava des dels anys setanta. La seva prosa ens va enlluernar perquè semblava tan senzilla i directa que no entenies com ningú no havia escrit així abans. Homes sols tancats en pisos amb la identitat d’un altre, éssers humans com boles de billar, la solitud a les sabates del pare mort, ments que volien destruir el món per fer-lo de nou. Paul Auster se’ns va mostrar infal·lible mentre sempre ens explicava la mateixa història de doppelgänger, el mateix joc fascinant, tant se val si que ens dirigíem a Tombuctú o no sortíem de Brooklyn.
La mort d’Auster, ell mateix ens la va anunciar i va provar de fer-ne literatura
La mort de Paul Auster rebuda des de lluny ens sembla una cosa inevitable i assumible. No la nostra, que la ficció et fa creure que podràs parlar amb ella. Però quan hi topes, si tens temps per pensar, un no sap què dir o com explicar-la als altres sense que tu sentis que te l’estàs inventant, com a personatge d’una altra obra i que tu només t’has equivocat de porta.
Lee también
