Oscar Wilde va escriure que tota poesia dolenta és sincera. La carta de Pedro Sánchez ho és. Dolenta i sincera. És una carta sense arreglar, sense especialistes ni assessors. M’han emocionat més els comiats d’esportistes o artistes per no aguantar la pressió o el deixar-ho tot per ser una persona anònima, lluny de la notorietat d’algú, que gaudeix de popularitat. Llegeixo que és la carta d’un home sol. D’un marit enamorat que veu com la seva dona és maltractada per una maquinària mediàtica, judicial i política psicòpata. Però res d’això no m’emociona.
Pedro Sánchez m’envia la seva carta i no és un cantant que, aconseguits els somnis, s’enfronta al costat fosc de la fama o l’oblit. O l’atleta que es trenca mentalment i no vol continuar, sinó que Sánchez és algú al servei d’una societat i, en el seu cas, d’unes idees de progrés. És un servidor públic en el qual, per un sistema d’equilibris i balances, deleguem el poder de canviar les nostres vides. De decidir com serà la vida dels que vindran després de nosaltres.
La vocació política quan és honesta és immoladora
No sé si vull saber com se sent el president del meu país. No podem començar a pensar que els polítics amb poder són persones, sinó eines per produir canvis en la societat. Quan a la carta es pregunta si ser president, si ostentar el poder d’influir en la meva societat, a Europa, al món, davant els reptes que tenim, val la pena, i es contesta que no ho sap, m’esfondra.
Puc agrair la seva honestedat, però no accepto l’emotivitat en una responsabilitat màxima d’ordre públic. Perquè res no val la pena si davant el sacrifici i la responsabilitat, posem a la balança l’emoció, l’harmonia i la felicitat. No val la pena cap vocació ni cap sacrifici pels altres. La vocació política quan és honesta és immoladora.
Lee también
