El Regne Unit comença a detenir candidats per deportar a Ruanda
Nova llei de migració
Dublín es queixa que n’hi ha que per evitar-ho s’estableixen ara a Irlanda
Detencions de migrants a Dublín
Tot és tan surrealista com un quadre de Dalí. El Govern conservador britànic ha començat a detenir sol·licitants d’asil per deportar-los a Ruanda, però un nombre considerable de sol·licitants, com que ja s’ho veien a venir, han travessat la frontera des de l’Ulster per instal·lar-se a la república d’Irlanda, que al seu torn els pretén tornar al Regne Unit, i Londres diu que ni parlar-ne.
Downing Street va utilitzar la vigília de les eleccions municipals d’avui a Anglaterra i Gal·les per proclamar que té una llista de sis mil precandidats per enviar a Ruanda, i ja n’ha detingut un nombre no especificat per ficar-los als primers avions cap a Kigali. Però –més surrealisme que un quadre de Miró o Magritte– encara no hi ha data per al primer vol, ni han identificat els passatgers, ni els advocats han presentat les apel·lacions corresponents, ni la justícia ha resolt sobre les detencions, ni el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dit què li sembla tota la pantomima. Tot i això, el primer ministre britànic, Rishi Sunak, ja en presumeix per fer creure que la cosa està en marxa amb l’objectiu d’esgarrapar vots.
Londres confia que els primers avions surtin cap a Kigali al juliol, però depèn del que diguin els jutges
Com que no es preveu que el viatge inicial a Kigali sigui fins al juliol (i això seria aviat), el Govern britànic, que té pressa per enviar immigrants a Ruanda, ofereix 3.500 euros a càrrec del contribuent a tots els que voluntàriament acceptin canviar aquest país per l’ Àfrica oriental. De moment, només hi ha cedit una persona, que ha viatjat en classe turista en un vol comercial. La versió política d’una obra de Max Ernst o André Breton, surrealisme pur.
Del que no presumeixen tant Sunak i el seu ministre d’Interior, James Cleverly –ja anem per Man Ray o Marcel Duchamp–, és que, d’aquests gairebé sis mil primers preseleccionats per deportar a Ruanda perquè els seus casos per apel·lar en principi semblen els més febles (després cal veure què en diuen els jutges), més de la meitat han “desaparegut” per evitar caure al parany, i n’hi ha que han passat de l’Ulster a la república d’Irlanda aprofitant que és una frontera invisible, sense controls ni barreres.
Una de les moltes paradoxes és que el Parlament de Westminster ha dictaminat per decret llei que Ruanda és un “país segur” per reenviar-hi els sol·licitants d’asil (és a dir, que respectarà els seus drets), però, en canvi, el Regne Unit no ho és per a Irlanda, precisament perquè se’n vol desfer i els vol despatxar a l’ Àfrica. O sigui, Londres pot enviar immigrants il·legals a Kigali, però Dublín no els pot tornar a Anglaterra. Un nivell de surrealisme ja propi de Marc Chagall, Lucian Freud o Paul Klee.
Ara el nou taoiseach (primer ministre) irlandès, Simon Harris, ha anunciat que canviarà la llei i considerarà el Regne Unit un “lloc segur” per rebre immigrants, atès que l’electorat de l’illa maragda ja no els veu amb tan bons ulls, sinó més aviat com receptors de beneficis socials que fan abaixar el nivell educatiu, creen més cues a la sanitat pública i ocupen pisos, que n’hi ha ben pocs. Els darrers mesos hi ha hagut incidents davant dels hotels que acullen sol·licitants d’asil, i el Govern ha anunciat el desmantellament del campament extraoficial de Mount , en ple centre de la capital. Els vots són els vots.
Però la cosa no s’acaba aquí. Londres i Dublín tenen un pacte que es remunta al 2020 per al retorn d’immigrants il·legals, però el costat britànic diu que només és un “acord operatiu”, que no l’obliga per llei a acceptar-ne cap, mentre que l’irlandès estima que sí que és un compromís vinculant que espera que es compleixi. Les relacions bilaterals s’havien deteriorat molt arran del Brexit, i ara, amb això, encara més.
Dublín es queixa que un 80% dels immigrants que entren a Irlanda és a través de l’Ulster; Londres admet que des de començament d’any més de 7.500 han travessat el canal de la Mànega en pastera (un 27% més que el 2023), i que els vol enviar a Ruanda, però simultàniament ha obert les portes legalment a 750.000, perquè els necessita per treballar en hospitals, cuidar gent gran i fer feina al sector serveis i al camp. Més surrealista, tot en conjunt, que Marcel Duchamp, Calder o Bacon.