“Per gestionar l’estrès reso cada dia el rosari: és el meu ‘yoga time’”
oc soci de Barcelona Global. (Foto: Xavier Cervera)
Una vida de novel·la
Ignacio Torras és avui un dels grans magnats texans, propietari de l’empresa que més va facturar –13.000 milions de dòlars– l’any passat a Houston i famós pels seus dos restaurants en voga a la ciutat: BCN i MAD. Ha tingut una vida de novel·la entre el Brasil, Panamà, Pequín i Texas des que el seu pare, Higini Torras Majem, expresident de la paperera Torras Hostench i del Banc dels Pirineus, va fugir a Salvador de Bahia amb la família quan era diputat de la UCD, reclamat per la justícia espanyola per la fallida del banc. Pel que explica Ignacio, la seva gran virtut és la mateixa que explica el nostre èxit com espècie: saber virar a temps. Ho ha demostrat en la restauració: va començar promocionant el BCN com “de tot menys paella i tapes” i, en veure el que volien els texans, va obrir el MAD, que “només ofereix paella i tapes”. I l’omple.
Per què se’n va anar de Barcelona?
Vam emigrar al Brasil quan jo tenia 17 anys. El meu pare presidia el grup Torras Hostench: ha fet servir vostè les llibretes Henri?
Alguna vegada, sí.
Es diuen així pel meu tiet, Enrique Grebler...
Els Grebler banquers suïssos?
Sí, i també recordo que vaig esperar Tarradellas a peu d’avió el dia que va tornar a Catalunya. El meu pare va ser diputat en el primer Parlament amb Anton Cañellas, de la UCD...
Li va costar d’integrar-se al Brasil?
Vivíem a Salvador de Bahia, on em vaig casar amb la Isabel.
També va treballar allà en una paperera?
Al Brasil comerciàvem amb paper i cel·lulosa, química, petroquímica i farmacèutica, sobretot amb la Xina; però el 1988 van tenir lloc els fets de Tiananmen i la Xina va desaparèixer tres anys dels mercats. Ens vam quedar sense negoci.
Com ho van superar?
El pare estava a punt de morir i jo tenia 25 anys quan em van oferir d’anar-me’n a Houston: jo no sabia res d’anglès.
El va aprendre vostè de pressa?
Fa 36 anys que soc a Houston, excepte els tres que vaig passar a Panamà, on vam fundar la meva empresa, Tricon Energy. L’any passat vam facturar 13.000 milions de dòlars: és la primera empresa privada en facturació a Houston i la primera trader del món...
En què?
En 23 famílies de productes que són les matèries primeres que fan que la nostra vida sigui com és: metanol, sosa càustica, benzè... Fem trading i distribució, però el que de debò m’ha fet popular a Boston són els meus dos restaurants espanyols.
Paella i tapes?
Al BCN fem de tot menys paella i tapes. Vam copiar el Ca l’Isidre de Barcelona: el menjar de l’àvia amb el millor producte en un entorn elegant.
I al MAD, cocido i tripa?
Al MAD, només tapes i paella. I els cambrers guanyen 80.000 dòlars a l’any...
És un bon sou en el sector.
...Només en propines: sense comptar el sou.
Li confesso que als EUA em dol afegir de propina el 20% del que ja costa.
Però si li han donat un mal servei la propina és zero: als nostres restaurants, si una propina és menys del 20% és perquè el cambrer ha donat un mal servei o perquè els clients eren europeus.
Costa de trobar cambrers als EUA amb plena ocupació?
Hi ha plena ocupació perquè es valora la feina i la meritocràcia. Si ets bo, entres a la universitat, i així tens companys bons i una xarxa internacional bona. I, de pas, afegiria que això necessita Barcelona per atreure talent global: parlar més anglès.
Entre altres coses.
Per això a la nostra fundació vam firmar un conveni amb l’equip Aretian de Harvard per dissenyar un model twin city de Barcelona en què es poden assajar mesures, per exemple, de trànsit, i comprovar-ne les conseqüències. Financem un altre model per a Houston i l’ utilitzem per prevenir inundacions. I també invertim en gelateries...
No és massa estrès? Com el gestiona?
Reso diàriament el rosari: és el meu yoga time. La cadena de gelateries és Rocambolesc i hi ocupem nens amb discapacitat. A Houston ens agrada el familiy business, on la dona treballa tant com l’home. I el menor nivell impositiu ajuda.
Tant menys paguen d’impostos allà?
Un americà mitjà paga la meitat d’impostos que un espanyol mitjà.
No tenen també als EUA menys serveis i pensions i la sanitat és privada?
Als EUA la investigació en medicina o fins i tot en educació és en l’esfera privada.
La iniciativa privada vetlla per l’interès comú igual que l’administració pública?
A Amèrica, es transfereixen fons a la iniciativa privada gràcies a una emprenedoria de filantropia mitjançant la qual el ciutadà de nivell econòmic mitjà-alt torna a la societat de manera voluntària –no obligat per la fiscalitat– el que ha rebut d’aquesta.
Per exemple?
El 80% de l’ òpera es finança amb aquesta filantropia i gairebé totes les arts escèniques.
Es pot fer filantropia sense diners?
La filantropia sense diners genera una enorme satisfacció: jo faig exercicis espirituals i un el vaig fer durant tres dies de voluntari en una presó de Houston amb els reclusos.
Què en recorda, d’aquells dies?
Vaig veure que darrere de les seves víctimes –i han de pagar pels seus crims– estan ells mateixos com a víctimes: no han tingut cap oportunitat en la vida i el sistema judicial americà és implacable... però...
... Però?
Però el bé que generes amb aquesta filantropia sense diners es limita a les hores que pots dedicar-hi. Amb diners fas més bé a més gent durant més dies.