Els lleons dormen amb els xais

Hi ha aniversaris i aniversaris. N’hi ha per celebrar que un matrimoni o una persona han sobreviscut un any més; n’hi ha per recordar la mort d’algú, o de molts; n’hi ha per commemorar un pròcer de la pàtria o una guerra guanyada o –en el cas curiós de Catalunya– perduda.

I després, en un altre ordre de coses, hi ha l’aniversari, avui mateix, del genocidi de Ruanda. El més normal quan arriba la data en què va morir un parent proper és que se’t regiri l’estómac. A Ruanda, encara que ja hagin passat 30 anys, el 7 d’abril es regira el de tot un país. S’imposen dos dies de dol nacional, però encara que l’ Estat no insistís a mantenir viu el record de tanta mort la gent faria silenci, o esclataria a plorar, igualment.

Per què? Perquè tots els ruandesos tenen almenys un parent que va morir o que hagi participat en una matança que va llevar gairebé un milió de vides en cent dies, la gran majoria a cop de matxet. L’ordre va venir des de dalt per rà- dio, des de la comandància de l’anomenat “Hutu Power”, per exterminar de la faç de la terra la totalitat de la minoria tutsi. Desenes de milers, persones normals convertides en carnissers psicòpates, s’hi van apuntar.

Passat el deliri, aquelles mateixes persones s’han tornat manses. Sí, aquesta és la paraula. No hi ha país més mans a l’ Àfrica que Ruanda, un exemple perfecte d’allò que per no repetir la història cal recordar-la. Jo els dic als meus amics que si volen visitar un lloc amb elefants, hipopòtams i lleons no n’hi ha cap on els éssers humans siguin més dolços o pacífics, enlloc se sentiran més segurs, fins i tot si van amb canalla petita ­.

I això que durant aquells cent dies a partir del 7 d’abril del 1994 els pares pagaven als assassins perquè matessin els seus fills. M’heu sentit bé. Els pagaven. Perquè els despatxessin amb bales en comptes de matxets. Després esquarteraven els pares. Sovint feien un descans d’allò que en deien, sense cap ironia, “la feina”. Perquè les seves víctimes no s’escapessin mentre prenien un te, els tallaven una cama, i després tornaven i les remataven. Aquesta pràctica era d’allò més usual.

Tots els ruandesos tenen almenys un parent que va morir o va participar en el genocidi

Ho sé perquè he estat a Ruanda mitja dotzena de vegades. No hi ha res en la vida comparable amb els testimonis que hi vaig sentir. Com el d’en Leopold, que em va dir que havia matat cent persones dins d’una església; o el d’en Marcelin, un hutu que va matar a bastonades la seva dona tutsi com a condició que li va imposar una horda per no matar els seus set fills; o la senyora, un cas típic, violada per mitja dotzena d’homes que acabaven d’esbocinar el seu marit.

N’hi ha més, molts més, però ho deixo aquí. El que vull ressaltar és com tants van passar de ser gent decent a ser bèsties durant un temps, a tornar a ser gent decent, i a continuar sent-ho avui. Els lleons dormen amb els xais. Hutus i tutsis viuen­ sense revenges en harmonia.

Això porta a pensar, malgrat l’evi­dència en contra, malgrat que els tambors de guerra tornen a ressonar avui al món, que la condició natural de l’ésser humà és la convivència pacífica. La violència també és part de la naturalesa de l’home (gairebé sempre l’home, no la dona) però en menys mesura, i en circumstàncies puntuals, i entre un sector reduït de la humanitat.

Les guerres continuen, tot i que quasi tothom hi està en contra, per la voluntat d’una minoria: els líders

Mireu com en van arribar a ser de salvatges la guerra civil espanyola i la guerra mundial nazi, i mireu que tranquils –o almenys poc violents– que han estat els espanyols i els alemanys des d’aleshores. Fixeu-vos que enmig del frenesí d’aquells conflictes del segle passat el que més enyorava la majoria era la pau. Com a Rússia o a Ucraïna o a Israel o a Palesti-
na avui.

Quina bogeria, oi? Una constant de la condició humana és que les guerres i altres horrors continuen i continuaran passant, malgrat que gairebé tothom hi està en contra, gràcies a la voluntat d’una minoria. Aquesta minoria consisteix en el que en diem líders, gent per definició perillosa que en casos extrems, però massa habituals, expressa la seva anormalitat en una barreja de narcisisme, rancúnia, megalomania, paranoia i sadisme.

O sigui, parlem dels Franco, els Hit­ler, els Putin, els Netanyahu. Torno a unes paraules de Bertrand Russell que vaig citar la setmana passada: “No suporto la idea que milions de per­sones puguin morir en agonia només, únicament perquè els governants del món són estúpids i malvats­”.

Lee también

La fe és l’origen del mal?

John Carlin

Sí, però –amb tot el respecte per Russell– no sé si tan estúpids. Tenen el seu punt d’astúcia i cinisme també. Saben guanyar-se la gent. Saben utilitzar l’eina de persuasió més potent que hi ha. Saben que la por, sempre la por, és el punt feble de l’Homo sa­piens. Saben que a través de la por poden convèncer les persones de qualsevol cosa, fins i tot de matar.

Aquí va una altra citació, aquesta vegada d’algú que era als antípodes de Russell, Herman Göring, el número dos de Hitler: “Naturalment, la gent corrent no vol guerra: ni a Rússia, ni a Anglaterra, ni tampoc a Alemanya. Això s’entén. Però al final són els líders del país els que determinen la política i sempre és fàcil arrossegar la gent, ja sigui en una democràcia, en una dictadura feixista, en un parlament o en una dictadura comunista...el que has de fer és dir-los que els estan atacant i denunciar els pacificadors per falta de patriotisme i per exposar
el país al perill. Funciona igual a qualsevol país”.

Correcte. Va funcionar a Alemanya, per descomptat. Li va funcionar a Franco a Espanya. Va funcionar a Ruanda, on una camarilla hutu va infondre tanta por als seus que els van convertir en feres, o en còmplices silenciosos de feres. Està funcionant ara per a Putin a Rússia i per a Netanyahu (oh, ironia, que copiïn al peu de la lletra la lliçó nazi!) a Israel. És una fórmula guanyadora que depèn de dues coses: adaptant la citació de Russell, que la gent sigui estúpida i els líders malvats. I per què la gent és estúpida? La gent és estúpida perquè no aprèn de la història­.

A Ruanda han deixat de ser estúpids, almenys ara per ara. La por més gran que tenen, i l’aniversari d’avui els hi recorda, és que torni a passar allò de l’abril del 1994. És una por saludable a la qual d’altres, segons els horrors de la història de cada país, farien bé de sucumbir.

Lee también

Per tenir vergonya de ser espanyol

John Carlin