Ruanda vol oblidar

Un dels reportatges alhora més crus i commovedors que recordo del meu col·lega John Carlin el va escriure a El País el 2003 i tenia com a protagonista un agricultor ruandès, Marcelin Kwibueta, que es va passar nou anys a la presó per haver matat la seva dona Françoise. El que feia vistosa la història és el rerefons del crim. Va ser una víctima més dels 800.000 membres de la minoria tutsi que van ser assassinats en l’interval de cent dies per grups de l’ètnia hutu el 1994. El genocidi de Ruanda va ser producte d’un odi i d’una maldat inhumans. Els hutus van recórrer pobles i viles a la recerca de qualsevol tutsi que trobaven per matar-lo a cop de matxet o de la manera més cruenta possible.

Així van sorprendre el pobre Kwibueta, un hutu, que
s’havia casat amb una jove tutsi. Els agressors el van comminar a matar la seva pròpia esposa si no volia veure morir també
la resta de la família. “Mata’m ja, sisplau”, cridava la seva
dona. I així ho va fer un desesperat Kwibueta, i per aquest
motiu va ser detingut i posteriorment amnistiat, quan va
poder explicar la seva experiència.

Ara fa 30 anys d’aquella horrible matança. Val la pena recordar també les cròniques que Bru Rovira va enviar per a La Vanguardia durant aquells dies, en què a la brutalitat dels ruandesos s’hi va afegir la indiferència de les autoritats occidentals, que no van fer res per evitar la matança.

L’únic aspecte positiu d’aquest aniversari és celebrar que Ruanda és avui un país més pròsper, que creix a una velocitat del 7% del seu PIB, i on el sistema de govern de Paul Kagame, malgrat les seves carències democràtiques, ha impulsat la reconciliació dels dos bàndols. Tres decennis de pau és un temps més que suficient per pensar que aquella divisió tan visceral s’ha pogut superar. Per si de cas, sota el règim de Kagame està prohibit definir-se com a hutu o tutsi. L’esperança és que en un país que té la mitjana d’edat, segons el Banc Mundial, de 19 anys és normal que es pensi més en el futur que en aquell tràgic passat.