Era la primavera del 1995. Amb els meus pares vam anar a visitar l’edifici de Richard Meier que acolliria el Macba. Prometia art, cultura, centralitat. El Macba, juntament amb el nounat CCCB, va modelar la meva identitat barcelonina. La plasmació del pla Del Liceu al Seminari, impulsat per Maragall i Bohigas, ens va regalar orgull i dignitat als veïns d’un barri que era zona temuda. Va ser una iniciativa publicoprivada: no hauria estat possible sense la implicació del sector privat i el compromís de Leopoldo Rodés.
Els anys de Manuel Borja-Villel al capdavant del museu van ser una eclosió. Ha estat el millor. No deixaven de passar coses a la plaça. El FAD, encara al Convent dels Àngels i capitanejat per Beth Galí, era l’aliat perfecte, juntament amb el CCCB de Josep Ramoneda. Amb els anys, el fulgor va decaure. El trasllat del FAD, les batzegades del Macba, la degradació de l’espai públic... Si bé el CCCB continua ben greixat amb Judit Carrera al capdavant, la Virreina de Valentín Roma és visita obligada i el Liceu passa per un moment dolç, el Macba ha de tornar a brillar .
L’ampliació és l’oportunitat perquè el museu torni al mapa artístic internacional
L’ampliació és l’oportunitat perquè el museu torni a ser al mapa artístic internacional i per conquerir nous usos per a una plaça avui del tot esquiva els veïns, contra el que diu la plataforma que s’oposa a l’ampliació. I això implica posar verd i ombra allà on ara només hi ha gris, ciment i restes de botellots. Quin disbarat els debats dels últims anys en què es van contraposar art i salut arran de l’ampliació del CAP. No hi ha error més gran que oposar-se a l’art per elitista.
Elitista és que per veure bon art calgui anar a la Fondazione Prada, a la Bourse de Commerce, al Louisana o a la Neue. El bon art ha d’estar a l’abast de tothom, a dos passos de casa, regalant-nos esperit crític i altres maneres de mirar, com deia el marxista John Berger. Aprofitem l’ampliació per tornar a l’esperit visionari i ambiciós que va crear el Macba. Amb lideratge públic, més inversió per a exposicions, i amb una fundació més ambiciosa i implicada. Elvira Dyangani Ose, quan va ser nomenada directora del museu, va dir que volaríem. Enlairem-nos d’una vegada. El Raval i Barcelona ho necessiten.
Lee también
