Diu que fa 18 anys que explica els mateixos conceptes. Però això no impedeix que la seva legió de seguidors creixi dia rere dia, cosa que significa que el seu discurs no només convenç les noves generacions, sinó que continua seduint les anteriors. Victor Küppers ( Eindhoven, 1970), doctor en Humanitats, llicenciat en ADE i conferenciant de referència al món de la psicologia positiva, tenia previst fer el 12 de març una sola conferència –a les 20.30 h– al teatre Coliseum de Barcelona. Així ho havia previst almenys l’empresa que organitzava l’esdeveniment, Mentes Expertas. Però va ser tal la velocitat amb què es van exhaurir les entrades (i això tenint en compte que el teatre disposa d’un aforament superior a les 1.000 localitats) que en van haver de programar una altra. L’hora? Poc atractiva: les 16.30 h. Malgrat això, un altre ple fins a la bandera. Què fa Küppers tan atractiu per a l’audiència? La Vanguardia va voler preguntar-l’hi.
Un anhel poc comú
El principal objectiu a què pots aspirar en aquesta vida és ser bona persona”
Com explica el seu èxit?
Vivim en una societat que té tantes preocupacions que la gent escolta qualsevol que parli d’alegria i il·lusió. També he de dir que fa 18 anys que m’hi dedico i crec que hi ha una bombolla.
Què vol dir?
Hi ha una bombolla de conferenciants i conferències. Abans, fa uns cinc anys, no hi havia tant ego, tant mànager ni tantes ximpleries. Els conferenciants ens hem cregut que som més importants que els que ens escolten. A més, aquesta bombolla és demagògica. Hi ha qui verbalitza missatges del tipus: “Si vols, pots”; “Has de lluitar per ser feliç”; “Persegueix els teus somnis”... Hi ha una bombolla demagògica de conferències sobre la felicitat, quan la psicologia positiva no és demagògia, sinó una ciència.
És per això que vostè evita a les seves xerrades la paraula felicitat ?
Hi ha una frase que m’agrada molt que diu que ser feliç no és estar feliç. No sempre podem ser feliços. La satisfacció amb la vida no té a veure amb la felicitat, sinó amb la serenitat, l’esforç, la bondat... En definitiva, amb la manera de ser. És cert, no sempre podem ser feliços, però sí orgullosos de ser com som. Crec en ser bona persona, en ajudar els altres i tot això ho pots fer siguis o no feliç. Perseguir la felicitat és complicat perquè la vida té una part de patiment molt gran.
Per això afirma que la fita més important a què un pot aspirar és ser bona persona?
Sí. A més, és el que millor ens farà sentir. I no ho dic jo, ho diuen els que en saben. Vols sentir-te bé i viure amb alegria? Intenta ser bona persona i ajudar els altres.
Vist així, té un punt d’egoisme: “Ajuda els altres per sentir-te bé”.
El monjo budista francès Matthieu Ricard ho explica molt bé. Ell es va preguntar: “Per qui ho fas, per tu o per l’altra persona?”. I va arribar a la conclusió que si ho fas per un tercer no és egoisme, tot i que és veritat que la conseqüència és que tu et sents millor, sense ser l’objectiu principal. L’altruisme no és egoista.
La seva conferència portava per títol Viure amb alegria . És possible?
Hem de lluitar per intentar-ho, tot i que no sempre és possible. El que no podem fer és resignar-nos. Si estàs desanimat, si has perdut la il·lusió, si no gaudeixes de la teva feina, si només estàs esperant que arribi el cap de setmana... no t’hi pots conformar, has de reaccionar. Potser és l’habitual al món on vivim, però no és el normal. El dia que una persona assumeix que el desànim és el normal, no fa res per canviar-ho. Et resignes.
Però no tots els desànims tenen la mateixa arrel.
És cert. Hi ha dos tipus de problemes. Uns corresponen a la categoria “drama”, perquè la vida té drames. Tu en tens un? Tens dret a no somriure, a no tenir ànim, alegria. L’altre tipus de problemes els anomeno “circumstàncies a resoldre”, i quan una persona té aquest tipus de contratemps i no drames, és un afortunat. Cal relativitzar.
“El teu ànim no és infinit: si no el cuides, el perdràs”, afirma.
Així és. Hi ha d’haver un esforç per part nostra perquè l’entorn tendeix al desànim. Cal esforçar-se a escollir les nostres millors actituds, tot i que no sempre ho aconseguiràs. Però aquest és el repte, intentar escollir la teva millor actitud amb independència de les circumstàncies. Existeix el dret a l’emprenyament, sí. L’ alleujament és terapèutic, però ha de tenir una durada raonable.
A més, la nostra actitud depèn de nosaltres, diu vostè, no és una cosa genètica, com ara la intel·ligència.
Hi ha un autor anomenat Stephen Covey, que per a mi és el millor que hagi llegit i conegut, que explica que entre el que et passa i la teva reacció hi ha un espai, i això és la nostra llibertat. En aquest espai és on tu has d’intentar escollir la teva millor actitud. La intel·ligència o et toca o no; però l’actitud la podem escollir. Tot i això, no és gens fàcil.
D’aquí ve la importància que vostè dona a gestionar el desànim.
David Hamilton [doctor en química orgànica que investiga l’amabilitat com a teràpia] diu que la manera més ràpida, fàcil i eficaç de viure amb alegria és ser amable amb tothom. És una manera fantàstica de viure en una societat on cada vegada som menys amables. Hi ha una frase que m’agrada molt, que li he llegit a algun autor i que diu: “No parlis malament a ningú ni de ningú”. Només sent amable, ja tens una mica més d’ànim. Evidentment, també hi ha més coses. Jo defenso molt el sentit de l’humor. També parar-nos de tant en tant, per no veure’ns arrossegats pel que ens envolta. Vivim a la societat de l’aparador.
Què vol dir?
Ho deia als meus alumnes l’altre dia [imparteix classes a la Universitat de Barcelona]: a la nostra societat compta més el que sembles que el que ets. És la societat de fer-se veure, de figurar, d’exhibir, del fictici, de l’embolcall, d’ Instagram... Ens preocupem més per què pensaran de nosaltres que per parar-nos a pensar com volem viure.
