Amb All I wanna do, Sheryl Crow es va colar en totes les llistes d’èxits del planeta i va donar peu a una carrera que l’any passat va celebrar tres dècades, barrera temporal que s’afegeix a les moltes altres que ha travessat la guerrera cantant de Missouri, corista de Michael Jackson en els seus inicis i guanyadora de nou premis Grammy, entre els quals el de millor àlbum de rock, una de les dues úniques dones que ho han aconseguit (l’altra va ser Alanis Morissette).
Compositora, productora i propietària del seu propi destí, Crow no ha dubtat a trencar el compromís de no publicar més discos amb la presentació d’ Evolution (The Valory Music Co.), nou temes en què reflexiona sobre els reptes del present mentre evoluciona en el so country rock amb temes com el que dona títol al disc. “Tracta de l’arribada de la intel·ligència artificial, el que significarà per a les nostres vides i tot el que ens hem de preguntar”, explica l’artista per videoconferència des de casa seva, a Nashville, envoltada de guitarres. A l’estiu visitarà Barcelona per presentar-lo dins del festival Alma Jardins Pedralbes (24 de juny).
“Els discos com a obra, com a declaració artística, s’han convertit en una forma d’art morta”
La veu sedosa i potent de la nord-americana compta en aquest nou treball amb una música que s’allunya del country rock sense perdre el caràcter que li dona el productor Mike Elizondo, company de viatge durant els últims 20 anys. “No volia perdre el temps ni intentar crear una cosa que semblés Sheryl Crow fent el mateix de sempre, és un disc que no se sent del passat, sinó més com un disc del futur”. Evolution va ser el primer tema que va compartir amb el seu productor, en què només afegeix la veu, a diferència d’anteriors treballs, en què també tocava el baix. “No importa, la cançó és l’important, en Mike va crear una cosa que jo no podria haver fet mai”.
Aquesta evolució trenca amb l’anunci fet anys enrere per l’artista que no publicaria nou material discogràfic. Va ser després de publicar Threads , el 2019. “Molta gent em va advertir que em penediria de dir-ho, però sentia, i ho continuo sentint, que els discos com a obra, com a declaració artística, s’han convertit en una forma d’art morta. La gent no se l’escolta sencer, les cançons es trien i es posen en llistes de reproducció amb altres músics. Per això vaig sentir que aquest àlbum era un meravellós tancament i que continuaria escrivint cançons i publicant-les”. Però quan es va tornar a trobar amb un grapat de nous temes va arribar la pregunta sobre què fer-ne: “Abans d’adonar-me’n, en tenia prou per fer el que anomeno una descàrrega d’un munt de cançons que van sortir en la mateixa època i surten el mateix dia”.
El dotzè disc d’estudi de Sheryl Crow arriba quan l’artista ja ha bufat 60 espelmes. “Em costa d’assimilar-ho, em sento com si en tingués 36 –afirma entre rialles–, però com més t’allunyes de les coses, més borroses es tornen, és una cosa que odio”. Enrere va quedar l’assetjament sexual que va patir per part del mànager de Michael Jackson, Frank diLeo, mentre estava de corista amb el cantant a finals dels anys vuitanta. “És interessant veure el canvi els últims anys en aquests temes, em fa sentir que visc en un món més segur, on si parlo em prenen seriosament”. Una situació molt diferent de la resposta que va trobar quan va denunciar el seu cas: “No hi havia cap lloc on anar, l’única persona a qui vaig demanar ajuda, que era advocat, em va dir que ho havia de superar, que m’hauria d’alegrar de tenir aquella promesa de feina o el que fos”.
En el seu cas, va haver de lluitar, a més, amb els dubtes sobre l’autoria dels seus propis temes, un problema que, a parer seu, persisteix al sector. “Continuem amb el costum de donar per descomptat que qualsevol gran èxit en la carrera d’una dona probablement va ser obra d’un home. Recordo que una dona molt coneguda va dir que el meu primer disc l’havien escrit homes. De vegades ni tan sols les dones no defensen altres dones. Encara queda molta feina per fer”.