Ja fa deu anys que ens despertem, com en Ressaca a Las Vegas, amb unes migranyes terribles després de debats tempestuosos, però més avorrits i previsibles, sobre el projecte d’hotels i casino de Salou.
El pla urbanístic es presenta ara com a desencadenant d’unes altres eleccions catalanes –les quartes anticipades en aquests deu anys–, encara que en aquesta pel·lícula el Hard Rock no és més que un macguffin, la distracció que Hitchcock introduïa en el guió perquè avancés la trama mantenint el suspens.
Terrenys vora Port Aventura i el polígon químic sud de Tarragona on es projecta el Hard Rock
Perquè en realitat, alerta: espòiler, la pel·li no va de casinos, sinó d’un James Bond de comarques, el retorn de Puigdemont, que és com el de El dia de la marmota ... Si la marmota fos capaç de calcular quants cops pot fer empipar Espanya, més que beneficiar els catalans, abans de la pròxima primavera.
El Hard Rock només ha estat l’excusa per precipitar les eleccions, però segueix sent un símptoma de la nostra incapacitat de prendre decisions. I és que no hi ha decisió sense renúncia, però ens costa molt renunciar en el postureig a alguna de les nostres obsessions.
En realitat, la pel·li no va de casinos, sinó d’un James Bond de comarques, el retorn de Puigdemont
I més a la beata esquerra dogmàtica, imbuïda de la superioritat moral de saber el que ens convé més que nosaltres mateixos: “No volem casinos, que els nens es faran ludòpates”. És com sentir la dreta franquista prohibir que ens asseguéssim junts nens i nenes a l’escola, no fos cas que ens toquéssim.
Mentrestant, la dreta espanyola, pragmàtica i sabedora que les banderes serveixen per tapar interessos, acabarà per posar d’acord Feijóo i Puigdemont, qui, de moment, ja serveix per anar desgastant Sánchez. I els indis seminola –aquella minoria oprimida– amos dels Hard Rock, cobren cadascú 100.000 dòlars anuals pels seus casinos a 70 països, mentre esperen obrir el de Salou. Van els pobres desesperats per recuperar els seus ancestrals costums i mode de vida.
La petroquímica tarragonina tampoc no superaria avui l’aprovació del Parlament, la qual cosa deixaria el territori consagrat en exclusiva a l’avellana. Amb l’aire més net, però sous més baixos. I per a ludòpates, els de la botifarra per parelles al Serrallo, perquè es juguen a cartes l’honra i no els quartos.
Lee también
