Aleshores va ser una anècdota. Però amb tot el que ha passat i sabem vint anys després, s’explica d’una altra manera. Quan aquell matí la meva companya de pis va engegar el televisor, els atemptats omplien la pantalla. Acabaven de passar en uns trens molt semblants als que em portarien a Mataró, on treballava. Al vagó hi havia un silenci afectat, per l’impacte, l’horror, el dol, la por.
A l’oficina, la ràdio sempre estava engegada. Sintonitzava una emissora local en què hi posaven música; potser era Ràdio Vilassar, Ràdio Maresme, una cosa així, no ho record. La qüestió és que, al butlletí informatiu, atribuïren els atacs a Al-Qaida. Vaig trucar a la meva mare perquè tenim familiars a Madrid i volia confirmar que estaven bé. La vaig treure d’una reunió i vaig exclamar: “Que fort que hagi estat Al-Qaida!”. En tornar a la reunió, ma mare va comentar el que jo havia dit, i els seus col·legues de feina varen pensar que, com a periodista, tenia fonts privilegiades, contactes.
La mentida, a la llarga, no passa factura; es normalitza, s’assimila
No hi havia xarxes socials que actualitzassin la informació i aportassin teories durant el dia. La versió oficial a l’hora de dinar era que havia estat ETA, segons assegurava el ministre Acebes mentre els cabells se li posaven blancs. Em vaig emprenyar amb la tele, no ens podia mentir així! La meva companya de pis va preguntar com sabia que havien estat els gihadistes, i li vaig contestar que ho havia sentit a una ràdio local. Es va fotre de mi per donar més credibilitat a una emissora desconeguda que al govern.
Vint anys després, sabem que la mentida, a la llarga, no passa factura. Al contrari: es normalitza, s’assimila, construeix noves creences, dogmes de fe, que es defensen al marge de les proves. Avui el president no hauria trucat als mitjans més rellevants; s’hauria limitat a fer una piulada a Twitter. I fins i tot els mitjans més petits s’haurien fet ressò de la seva versió. I de totes les altres.
Lee también
