Són nines. Miren a càmera sota missatges com “Serà cap de tecnologia”, “Serà rectora”, “Serà CEO”. Els cartells, a molts punts de la ciutat, formen part de la campanya 8M de l’ajuntament de Barcelona, que enguany duu l’eslògan ‘Trenquem el sostre de vidre’. Grinyola per diversos motius. Primer, perquè són nines. Per què enfocar el feminisme com un futur utòpic, com una idea que quallarà les properes generacions? Per què preparar el terreny per a elles i no exigir-lo des de ja per a nosaltres, per a les adultes, per a les mares i àvies? Per què no posar en els cartells una dependenta o cambrera, que combina la seva feina amb estudis universitaris, disposada a presidir una corporació audiovisual? No pot aspirar una doctora de mitjana edat a dirigir l’hospital on passa mil hores cada dia?
I per què ambicionar llocs de poder i alts càrrecs propis del neoliberalisme? I si aquestes nines volen ser pageses, mestres, perruqueres, tatuadores, desenvolupadores d’apps o productores de videojocs? O escriptores, camioneres, cuidadores, jugadores de bàsquet. Això sí, amb salaris dignes, horaris decents, tractades amb respecte, i no com si no meresquessin ser on són quan ocupen llocs tradicionalment monopolitzats per homes.
Els nins infantilitzen allò que promouen si és un tema responsabilitat dels adults
La campanya grinyola perquè és inofensiva. Com ho varen ser els Fridays for Future i focalitzar en la figura de Greta Thunberg un tema tan fonamental com el medi ambient. Els nins són inofensius. A més, infantilitzen allò que promouen si és un tema sobre el qual han de responsabilitzar-se els adults, cas de l’ecologisme o la voluntat de canviar el món, o que hi hagi pau. Ja creixeran i llavors, quan siguin grans, s’adonaran que la realitat no és tan senzilla com els seus desitjos naïfs. Tenim temps per solucionar amb ells allò que no hem sabut arreglar fins ara. És el que transmeten els infants a les campanyes, quan no incideixen en els problemes que pateixen.
Els mateixos cartells tendrien un impacte diferent si, en comptes de prometre un futur ideal, anassin acompanyats d’aquestes xifres: de les 18.731 denúncies per violència sexual interposades a Espanya el 2022, un 40% van tenir nines com a víctimes. O aquestes altres: un de cada deu adolescents d’entre 14 i 17 anys reconeix haver estat víctima de conductes de control per part de la seva parella, i la majoria són noies, segons un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. O d’aquest titular: “Les noves generacions són les més escèptiques pel que fa a les desigualtats entre homes i dones”, segons el CIS. Seran caps de recerca i rectores, però passaran per això.
Entenc el missatge positiu i optimista de la campanya; qui no voldria el millor per als fills, el millor per a les filles. Però no trenca res, encara menys el sostre de vidre. Ni tan sols el visibilitza. Diferent seria que a les imatges hi hagués una cap de tecnologia amb un company de feina, i l’advertència que la bretxa salarial s’ha eixamplat per primera vegada des del 2017, segons un estudi de la Cambra de Comerç. O que hi sortís una CEO vora els rumors i indirectes que ha hagut d’aguantar per part dels qui no obtingueren el càrrec. O una reconeguda dona d’èxit amb problemes d’ansietat, falta de son i de temps, i hi digués: “És malabarista”. O els comentaris que reben els articles esportius escrits per dones. O els comentaris i atacs que reben les campanyes i articles sobre dones realment sacsejadors. O una científica eminent a punt d’obtenir el Nobel, i un senyorot al costat que li etzibàs: “Escolta, nena”.
Lee también
