Llegeixo un article rere l’altre advertint que Rússia podria guanyar la guerra a Ucraïna. Em sorprèn. No hi ha manera que guanyi. Tots perden, això sí. Com va dir Martha Gellhorn, escriptora que va viure la Guerra Civil espanyola al costat del seu futur espòs Ernest Hemingway, “en la guerra no hi ha ni victòria ni derrota; només hi ha catàstrofe”.
Però Rússia no guanyarà a Ucraïna. Ni tan sols en el cas que Vladímir Putin aconseguís el seu objectiu inicial: conquerir tot el territori ucraïnès i imposar un govern titella a Kíiv. Perquè a la llarga això és el pitjor que li podria passar.
Imagineu-vos el desastre en què es ficarien els russos. Haurien d’instal·lar un exèrcit d’ocupació en un país dues vegades més gran que Alemanya, on la majoria dels ciutadans els detesten. La resistència consistiria en una milícia de, almenys, 100.000 veterans de combat armats pels governs d’ Occident. L’ortodòxia militar diu que en tals circumstàncies els efectius de l’exèrcit d’ocupació necessiten superar els partisans per un factor de 25 a 1.
O sigui, Rússia hauria de destacar més de dos milions de soldats a Ucraïna sine die, tots ells vulnerables cada dia a la mort sota foc. El desgast en vides i en diners seria permanent; les conseqüències per a la política interna russa, greus. Tard o d’hora es presentaria la possibilitat que el sofert poble rus perdi, primer, la seva llegendària paciència i, segon, la por que li inspira el règim del tsar Putin.
Passem a un escenari menys improbable. Que finalment es negociï un final a la guerra en què Ucraïna cedeixi Crimea i bona part dels territoris del sud-est del país que avui controlen els russos. Una derrota per a Ucraïna? A primera vista potser sí. Però, considereu-ho.
De bon tros la major part del cost gegantí de la reconstrucció de postguerra, de ciutats com Mariúpol, que l’exèrcit rus ha reduït a runa, l’hauria de pagar Moscou. El Govern ucraïnès seria lliure per invertir els milers de milions que provindrien de països amics en el desenvolupament d’una nació amb unes dimensions que serien potser el 80% del que van ser, però amb un potencial enorme. La terra fèrtil ucraïnesa és abundant; el talent jove en les noves tecnologies, també. L’exèrcit ucraïnès seria el més formidable d’Europa.
Una solució negociada per acabar la guerra hauria d’incloure l’accés d’Ucraïna a la UE
Europa: aquí hi ha el quid de la qüestió. Els ucraïnesos només acceptarien la cessió de territori a Rússia a canvi de garanties de seguretat i d’una raonable perspectiva de prosperitat futura. Una solució negociada per acabar la guerra hauria d’incloure l’accés d’ Ucraïna a la Unió Europea, el somni dels seus ciutadans i el malson de Putin. Per això cal continuar donant armes a Ucraïna: perquè, arribat el moment de negociar, Ucraïna estigui en les millors condicions militars per insistir que la pertinença a la UE sigui part irrenunciable del pla.
De fet, si aquest fos el desenllaç final Putin hauria perdut la guerra. El seu motiu per a la invasió del 24 de febrer del 2022 va ser el desig del Govern d’ Ucraïna d’incorporar-se al club europeu i deslliurar-se del jou rus. Putin, recordem-ho, considera que el col·lapse de la Unió Soviètica va ser “la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”. El dictador pensa també, segons la seva particular lectura de la història, que Ucraïna és “un Estat artificial” que pertany a l’esfera russa. Li costa de pensar en Ucraïna com una nació independent, com es va veure en la grotesca entrevista que li va concedir fa un parell de setmanes a aquella paròdia de periodista, el nord-americà Tucker Carlson.
L’entrevista va començar amb una diatriba de mitja hora en què Putin va explicar que la sobirania russa sobre Ucraïna es remunta al segle IX ( també va explicar, entre altres disbarats, que Polònia, no Alemanya, va causar el començament de la Segona Guerra Mundial...). L’ultra trumpista Carlson havia arribat a Moscou convençut, com tants beneits de la dreta i de l’esquerra internacional, que Putin havia envaït Ucraïna per evitar que l’OTAN envaís Rússia. Després, el mateix Carlson va confessar que li va produir “un xoc” descobrir que no; que Putin ho havia fet pels “reclams històrics” de Rússia sobre terres ucraïneses.
El que no li va dir Putin a Carlson va ser l’altra raó per la qual no suporta la idea que Ucraïna opti pel camí europeu. Tem que un país veí tan gran, amb tants vincles culturals amb Rússia, es converteixi en un exemple de prosperitat occidental i llibertat democràtica. Ho tem precisament pel missatge que enviaria a l’ esclafat poble rus, la meitat dels habitants del qual viuen en la pobresa, però amb més fred que els de Moçambic o Haití.
Hi ha altres escenaris possibles per a la guerra a Ucraïna. Que s’allargui fins que Putin completi el seu enèsim mandat presidencial el 2030, o més enllà. Que les mares russes es rebel·lin, i que, tipes de la carnisseria a què Putin sotmet els seus fills, pressionin per a una retirada de les tropes, com va passar durant la fracassada i igualment absurda guerra soviètica dels anys vuitanta a l’ Afganistan. O que hi hagi un miracle i l’exèrcit ucraïnès expulsi el rus. O que Putin es mori per causes naturals, o que el matin, amb la qual cosa qui sap què passaria.
En qualsevol cas, en qualsevol escenari imaginable o no imaginable, el fiasco rus està assegurat. La idea de Putin va ser obliterar el concepte d’ Ucraïna com a nació lliure i tornar-la a la condició soviètica de filla submisa de la Mare Rússia. Doncs no. La guerra ha forjat un sentiment nacionalista mai vist a Ucraïna, expressat en un odi infinit envers els russos.
Putin tem que Ucraïna es converteixi en un exemple de prosperitat occidental i llibertat democràtica
De passada, lluny de debilitar l’Europa democràtica, hàbit implantat al seu cervell des dels seus temps al KGB, Putin ha aconseguit que el continent es rearmi i que l’OTAN s’estengui a dos països més, Suècia i Finlàndia. No hi ha res a celebrar, esclar. Els ucraïnesos han hagut de patir una tragèdia tan catastròfica com innecessària. Però hi ha premi. Hi ha llum. Ningú al món –ningú amb dos dits de front– que aspiri a la decència i a la llibertat no dubtarà d’ara endavant, i encara menys després de la mort del carismàtic opositor rus Aleksei Navalni, que Putin i el seu règim representen no només el pitjor, sinó el més estúpid de la humanitat.
Lee también
